L'Esperit es lliure, quant la ment no te limit...

Gent/kilometres 10/9/10

dimarts, 31 de desembre del 2013

54 Vegades la Torreta (765m)




 Entre una mescla de promesa religiosa i repte esportiu  52+2 vegades la Torreta (765m) a format part de la meva vida aquest any 2013.
Feia molt de temps que em rutllava l’idea pel cap, tenia ganes de complir aquest somni.
Segurament que algú antes de mi, per un motiu o per altre a tingut d’estar pujant al cim del Montsià moltes mes vegades. Mai de forma lúdica.
E nascut i m’he criat mirant el perfil de la muntanya, contempla’n molts cops com els núvols s’abracen a ella. Des de la seva falda e contemplat moltes vegades com assolir el cim, fins que n’he descobrint els camins i les senderes que desvetllen els secrets mes amagats.
52 setmanes, mentre la terra feia tot un cercle al voltant del sol.
La fresca agraïda de les primeres setmanes de l’any, donaren pas a la floració de les plantes i als combinats d’olors que es notaven potenciats am el aiguatges de la nit. En l’aparició de la vida desprès del fred, teranyines creuant senders, serps que s’amaguen al teu pas i la calor, que seca les fonts i fa inevitable que si volem gaudir al 100% en fem amics inseparables d’una botella d’aigua.
El vent, la suor i la soledat grans companys en aquest viatge.
Tot això sense deixar de banda el dia a dia, l’arribada del meu segon fill al mon seria una dificultat mes a tenir en compte, curses, ultres, canvis de feina, oraris nous, i arriba el tram final, toca ficar mes ganes si cap.
E estat disponible per la muntanya, per haver accedit a ella sense tenir en comtes l’aproximació, el camí, o el temps de durada i fins hi tot sense mirar l’hora. Però mirant sempre el seu estat (feliç o trista) per si de cas aquell dia no es el millor. Des de la feina contempla’n els núvols i decidir de sobte avui i pujo...
Tot això m’ha donat una facilitat per a preparar l’escapada cap a d’alt en el moment de la setmana que tingues possibilitat. Matí o tarda, nit o dia, sol o en companyia...
Vaig començar el 31de desembre 2012 en un bon numero d’amics “los Desakatos”,  però les primeres setmanes van costar una mica. Tots em d’eien d’acompanyar-me, però a l’hora de la veritat estava jo sol, fins que arribat la primavera i el bon temps ja es van animar uns quants. Amics, familiars i molt de companys coneguts aquests darrers anys en el mon de les curses de muntanya.
Una, dos o fins a cinc vegades l’amic Ivan. Han volgut compartir en mi una estona per aquest paratges tan bonics i desconeguts al mateix temps.
Aconseguint involucrar a un bon numero de gent. Entre molt m’han acompanyat al cim; el senyor Alcalde d’Alcanar, Alfons Montserrat, el seleccionador Català de Curses de Muntanya, Fernando Rosa, El president del Circuit de Curses de Muntanya de les Terres de l’Ebre, Jordi Bort o tot un campió d’Espanya d’Ultra trail (curses de llarga distancia)
Remigio Queralt. Tot un plaer ensenyar-los el “meu” territori.
Una de les mes especial la numero 41 (en família) el Noé en tan sols 6 anys ja hi ha pujat tres cops i el Alan en 50 dies el mes jove (que jo sàpiga) en estar-hi.
O també la numero 40 (en competició) durant el marc de la VII Pujada al Montsià, memorial Francesc Bort (Madro)
Sempre que a pujat alguna persona nova l’he dut per un sender nou, per a que ell també descobreixi quelcom d’aquesta serralada Litoral.
Cap a la meitat de l’estiu molta gent era la que em venia a dir que estaven preparats per a fer la fotografia oficial de la setmana, organitzant pujades des de la N340 a les portes de Les Cases d’Alcanar, una de les mes llargues, 880m positius fins al Pare Pasqual, com també es coneix La Torreta (765m).
Temps de descobertes, que també n’he tingut. Com les dos cases de pedra en sec, que es poden observar com a guardians del punt mes alt, es situen a banda i banda del cim, cobertes de maleïa i matolls ara, sols els falta el sostre però de ben segur servien de refugi a pastors o caçadors que passaven la nit en total tranquil·litat i harmonia.
Les coves del “Pare Pasqual” al que dona nom una majestuosa estalactita que arriba del sostre al terra. Creada des de la paciència de la mare naturalesa. La senda que du fins al lloc, es troba molt poblada de vegetació, ja que transcorre orientada cara Nord i d’humitat n’hi ha tot el temps. Molt coneguda per els amants de l’escalada, al seu peu, en la mateixa base de la cova, en la part esquerra, comença una via Ferrada de 600 metres de llargada, que am un nivell mitjà de dificultat ens dura, en alguna que d’altra emoció i no sense esforç a la Torreta 765m.  
Per la Foradada, Mas d’en Comú, Mas de Mulet, Racó del Llop, Bassa Blanca o Font de Mola Cima. Son alguns dels llocs que la gent que m’ha estat seguint per el Facebook han estat llegint tot l’any. En moltes aportacions i suggeriment que jo e acceptat en bona fe.
Donant a conèixer la riquesa paisatgística de les fonts, singles i coves que es poden visitar en una excursioneta d’un matí.
Accedint des d’Ulldecona molt mes humanitzada, en los seus bancals d’oliveres, ameles i garrofers. Camins i senders cuidats en mimo per arribar a les finques sense dificultat i com no per a gaudir els amants de la natura.
La cara Sud entre Alcanar i Sant Carles, molt mes salvatge i desconeguda. Com si la presencia de la Fabrica de Ciment en el vell mixt intimides. Amb unes sendes casi desaparegudes per la falta de ser transitades. Sempre que hi passo arribo a casa am les cames plenes de sang (coses de l’ofici). En un encant especial, les seves parets verticals que atrauen mes d’una mirada, del viatges que transcorren per la Nacional, un altre paradís per l’escalada.
Segurament em deixaré algun camí, alguna senda o pista. Però tinc clar que no a estat per ganes.
Amics que m’he trobaran passejant i comentaran allò de que “m’hagués agradat acompanyar-te, però no he tingut temps”.
En definitiva d’això es tractava, de tornar-li una mica del temps invertit a la muntanya i donar-li les gracies, d’haver creat aquesta meravella de paratges.











º