L'Esperit es lliure, quant la ment no te limit...

Gent/kilometres 10/9/10

diumenge, 29 de juliol del 2012

Andorra Ultra Trail

Una cursa a priori molt dura, sols el fet de nombrar la entre els cercles de companys d'Ultres ja desperta admiració. Com la panteixem?
De la única manera possible si es d'aquest planeta. Am seny i tot el respecte....passant hores i temps.
Tenia l'espina clavada des de el 2010, quant en la Margineda i després de 12h de córrer, en el transcurs de la meva primera i única Mític vaig decidir abandonar. No sortien els comptes.
En aquella ocasió érem un grup nombrós de gent i en cada cursa tenim algun representat local. Alguna cosa a canviat quant aquest any sols pujo jo a fer la Llarga i prou.
Respecte, als 170km i 13000m+ serà la cursa mes dura que e fet fins ara i sense una motivació exepsional no estaria en la linea de sortida, la família, els amics, gent que em coneix i sap les matinades i el treball que costa estar allí.
Com diu la dita "allí on i vaigues que en hi hagué dels teus", pron te trobaria companyia, gent d'Ulldecona (poble veí) disposats a compartir i disfrutar de la muntanya.
No voldria fer molt extensa la crònica ja que entenc que per les experiències viscudes seria molt difícil resumir en paraules la sensació de formar part de l'entorn natural, de l'equilibri dels elements, del fet material de donar la volta a un país. Seria difícil explicar la sensació de que el temps s'ha detingut en el instant que comencem a caminar en busca de la primera cota màxima, trabesant colls, llacs, cims...que segur que no som capassos de distingir, si no ens expliquen al cap d'unes hores que s'anomenen de diferent manera.
L'esperit que fusiona dos persones de primeres diferents, en el mateix instant en que ens adonem que els ritmes, les ganes i les forces son els mateixos. Sense tenir de intercanvia ni una sola paraula. El pas de les hores que fatiga a uns i enforteix a d'altres.
I la sensació mes forta desprès de 42h32m de sumar desnivells, per fi dormes una estona i en obri els ulls tens aquella sensació estranya de que tot a estat un somni, un "flax bag", una imatge que es repeteix a la ment, una sensació de dur encara els pals enganxats al cós, com si d'una extremitat es tractes...
Tornes a la realitat quant comencen a trucar a la família i et narren l'esperiencia viscuda per ells d'avant de l'ordinador, l'alegria que senten en el moment que la pagina actualitza i reben nova informació, mes encara si es tracta de bones noticies. "Esta en cursa" deia la meva dona cada cop que passava el xip per un punt de control.
Una cursa espectacular des de tots els punts de vista, sentes els galàctics rendir se i t'alegres per aquell que apurant les ultimes hores del tercer dia entra a meta tot pletòric.

El proper any no podré tornar, vull provar altres curses, però deixo la següent porta oberta per tornar a disfrutar-la, gracies Cims Magics.   Quin nom mes encertat.

Nuria-Queralt'12

Moltes vegades fem les coses sense pensar-ho be i meditar-ho a fons. Aquest com va ser una d'elles. No tenia temps després de L'Emmona de recuperar me massa en condicions per a poder disputar la proba.
Sento que tinc que intentar puntuar per a continua viu en la lliga, ja que la temporada no esta sent com esperava degut a les ultimes retirades.
Algun pensara que tinc molta pressió degut al fet d'estar en una marca, jo no penso així, tot el contrari se que tinc un recolsament al darrera i prou.
Marxo cap a Berga en la dona aprofitant el dia festiu de Sant Pere i en les prediccions de forta calor que donen per al cap de setmana te molta pinta de que serà una Ultra de les dures.
Agafem el bus, desprès el cremallera i ja som a la sortida, que bonic que es tot eixò, no hi havia estat mai i en els ultim 2 anys quatre vegades. Cada cop en trec un record diferent i ja començo a conèixer gent d'aquesta grand familia...
Es dona la sortida i poques son les ganes de tirar cap avant, agafo la iniciativa i em fico a tirar (a veure que tal es dona el dia).
En arribar a la font de l'home mort ompleg d'eigua i pujo sol cap al coll del Pas dels Lladres. per darrera veig gent remuntant com jo. Bona senyal, quant començo el descens no em noto les cames molt fines i decideixo afluixar i esperar algú per tenir companyia.
Arribem a la Molina primer avitualla ment fort, esperava trobar la dona però mes tart sabria que se'ls a fet tard al recullir la sortida i portaran tot el dia un hora de retard. Llàstima les sabates que duia m'aguesen anat molt be.

Es hora punta i les pistes d'esqui de la Molina son testimoni de el nostre esforç, la calor apreta i l'aire esta calent. Baixada fins al refugi i desprès fins a Gaba. A hi agut un canvi de lider que a tingut d'avandonar. Ara estic el segon però se que no tinc moltes opcions.
No arribaré mes lluny que el que el cap i les cames em permeteixin. Encara que les cames no responent, les idees les tinc clares i se que algun punter em vindrà be de cara a la classificasió final.
La muntanya del Pedraforca imponent m'observa passiva com vaig afluixant el ritme de cara a l'ultima pujada, pron te escomensara a passar-me gent, altres corredors que han sabut dosificar millor les forces que jo.
Corono el coll de la Gallina Pelada ja entrada la nit, a prop de les 23h i en baixa em sento molt malament i tinc fred encar  que duc tota la roba posada, llàstima a tan sols 17km de meta estic obligat a plegar, no estic per a continuar i de cara a la cursa de l'altra setmana (La Ronda dels Cims) sols 5 dies de recuperació.
Em sap grau per que la dona m'espera al cotxe i no em rebrà a meta, si no per la retaguardia, on arriben els bensuts. Felicitats al Marc que a estat molt intel·ligent de cara al final de cursa.

Donar les fracies al Lluís Soler per tota la feina i el treball dels voluntaris...