UTSM'11

Apretan les dents, ja de sortia
De nou un altra proba al sac, una d’aquestes que et posen al límit les forces físiques i mentals. A priori es presentava molt dura, no tan sols per tractar-se de la ultima de la lliga. Sinó perques decidia tot en aquesta i els nervis estaven a flor de pell.
Moltes cares conegudes donant-me ànims i consell…
La feina era meva i tenia que intentar de totes quedar entre els tres primers a la cursa i la lliga.
Tota la temporada havia voltat entre tres reptes;
UTST (Ultra Trail Serra Tramuntana)
GRDPY (Grand Raid Des Pyreneés)
LLUC (Lliga Ultres Catalana)
Sempre es bo tenir un objectiu i una meta, enguany ja quasi complerts.
Tenim el despertador posat, les motxilles amb el material obligatori preparat i repassat. La nit es fosca i ja comencem a moure’ns, tenim que arribar pon-te per poder estar una estona parlant en la gent, no hi res que em plena més que sentir les victòries personals de la gran família d’ultratrailers…
Ja en la sortida: Es podia intuir un poc per on anirien els trets de la cursa, jo tenia al Manel Amor bufant-me el clatell i a la part esquerra el Toni Arbores disposat a fer un altre any record del circuit.
Contemplar el paisatge al ritme que bamp començar era força difícil, en pocs moments ens quedem tot sols els dos abans nombrats i jo. Ho estava passant be tenia moltes ganes i forc a les cames per a tirar “milles”. Una pista empinada donava pas a un tram de sendera entre pinars i sense temps de pensar molt ja estem arriba’n cap al primer avituallament (Ulldemolins) kilòmetre 28. Tinc una agradable sorpresa quant al arribar em trobo la familieta esperant, quin goix.
Per a continuar tot seguit cap a Margalef el tram a afrontar es molt monòton. Un tram de tobogans i corriol en uns quants pont tibetans per a salvar els desnivells. El Xaneta i Alfareta al km50
De sobte tinc que afluixar un fort dolor que em puja per l’esquena m’obliga a reduir la marxa. Necessito caviar l’estratègia per a poder continuar en condicions, penso que serà el millor parar en el segon avituallament (Cabacés) kilòmetre 52 i pédre una estona conscientment, serà lo millor. Després d’una bonica remuntada continuo en tercera posició la resta de la cursa, els corriol i pistes em resulten familiars ja que l’any anterior també l’havia fet. Tinc la sensació de que si continuo així tindre moltes possibilitats de triomfar. Camino a les pujades i penso que els perseguidors meus també ho faran.
Aviat arribo a la Vilella Baixa i com diu el nom toca pujar a la Vilella alta, però en mig d’una pista ¡sorpresa! Un control inesperat per als que els pogué temptar el retallar fora del circuit. En cada font les ganes de ficar el cap vaig passa a ser una realitat, ompli la botella i continuo cap al kilòmetre 80, segon avituallament sòlid de la jornada. No se si en aquesta edició l’organització a millorat o es que després de tres edicions ens em acostumat a l’autosuficiència, des de luego res a beure a la UT Coll de Nargó.
Una organització que te molt que ensenyar a d’altres i es pren les normes en serio, am controls de material i sancions model…
Al meu pas em diuen que porto el segon corredor a menys de 7minuts, serà fàcil tenir una referència visual ja que continuo per una forta pendent, seguit per una zona aèria per dalt una carena de muntanyes força exposades. Però el cap en dona que pensar no se si serè capaç d’atrapar-lo ja que no el veig. Però els ànims tornen a sobre venir quan en la Morena de Montsant el tinc a 5minuts, ja es meu. Se que puc agafar-lo i tinc forces. Frontal al cap i gas, saludo als Mossos d’Esquadra que vigilant els encreuaments. Ja el tinc a tiro i ell ma vist, accelera però no hi ha temps a pedra… El meu fill es mereixia mes que jo la medalla
Ho resolem pacíficament ell primer, ha anat tota l’estona davant i tampoc em fa res per a la Lliga.
Jo entro poc a poc i en un temps molt bo 11h14minuts. E rebaixat 1h16minuts de l’any anterior, casi res. El campió de la cursa, sense rival...
El Ivan, estrenant-se en aquesta distancia ho acabaria fent molt be, passaria per el arc de meta en 6ª posició.
L’amic Juan Antonio desprès d’una setmaneta per Lisboa de vacances va tornar en les cames carregades i el cap en altres coses, així que al km50 va optar per plegar.
I el meu cosí Xaneta es deixa la pell fins que arribar a meta en un mal de peus que ni la setmana de treball li a tret.
http://www.naturetime.es/content/ultra-trail-montsant

A per cert, tambe vull donal les gracies a tots els amics i companys que durant tot el recorregut em van donar anims i ajuda moral...