L'Esperit es lliure, quant la ment no te limit...

Gent/kilometres 10/9/10

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Pujada al Montsià


Una cursa al poble que te per a mi un recorregut especial, ja que transcorre per una zona molt coneguda i volguda per a mi. Els seus camins recuperats i conservats amb l'esforç de la gent que els darrers anys s'ha involucrat, sensivilitzarse en la seva conservació, difucio de cara a la gent que per desgracia no la coneix.
La serra del Montsià, un entorn màgic i divers. Com ja ho diu el amic Joan B. Beltran en el seu llibre "Els encanteris de la serra del Montsià" esta humanitzada, amb el pas del temps vestigis conservats i no tan conservats donen fe de la historia trascorreguda...
Aquest any alguna cosa era diferent, he corregut les cinc primeres edicions però aquest cop no en tenia ganes. Estava saturat, cansat de tant de trote. Li deixo la porta oberta a la meva complanyera, la Sílvia feia temps que m'ho demanava, volia córrer al meu costat i sentir la emoció d'una activitat en aquest entorn que tantes vegades disfruto tot sol.
-Faré la marxa en la teva companyia i de sobte li canvia la cara, li solto un matí tot just acabant de beure la llet en cafè del matí.
Estava segur de la seva reacció.
-Aguantaràs al meu costat? pregunta.
Es clar, dona per eixí ho faig per anar en tu. Continuem fent lo de sempre...
Arribat el dia penso que serà molt divertit beure per un cop les cares de sofriment dels demès. La nit anterior havia plogut i el terreny estarà fantàstic. Fa fresca però pron te passara, ja entrarem en sircunstancia.
Sortim i passen els minuts, ella pensa que te de millorar el temps, tranquil·la que la cosa es llarga i tenim estona. Es fa un poc de cua en la vaijada del Remei, però pronte s'estira el pilot i comencem a recuperar posicions, rejolar, "dragon Kan" i al avituallament de la bassa Blanca ens recuperem, per a continuar cap al Mas de Mulet.
Jo paro per fer una Cervesa i un entre-pa (sempre passo i no paro) avui es la meva, recupero per als punyalets i la Cogulla, tornem a beure. Es veu el poble, estem molt a prop. Ella comensa a estar cansada i jo l'animo se que ho farà molt be, però necessita molt ànims.
Remei i ens trobem a l'abituallament al meu pare que esta fent la seva aportació com a voluntari. Encarem per l'Aspirantad en busca de la meta (Plaça Lluís Companys).
Al final no a aconseguit entrar en menys temps que fa dos anys, peró la cara de satisfacció agafada de la ma del nostre fill ja ho diu tot, esta contenta, encara que cansada se ho ha passat be. Jo penso que de vegades les persones ens conformem en molt poc, sols hi ha que sapiguer buscar.








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada