IV Pujada al Montsiá

El temps i l'edad ens posa a tots al lloc. Uns més avant i daltres més a tras.
El dia un poc ventós al començament feien prebeí aires de cambís.

Gent que corre disfraçada, l'embulancia que de la pressa per sortir s'endú el cronometre per d'abant i els corredors faborits no volent tirar.
Una carrera a tipica per a mí. Una estrategia mai pensada i un ritme que no agués imaginat mai que podia seguir.

Així ho d'havia pensar el noi que va guanyar quan per la pujada del Llop en pregunta quin temps havia fet l'any anterior.
Però, començem de nou. Encara no en passa una i ja en tenim un altra al cap.
Estem al "Moreno" fent una cerveseta i pasen cares conegudes, els companys de fatiga que l'endema ens veuriem les cares a la cursa. L' Alfareta en pregunta com ho beig i jo li dic clar, demá es lo dia. Si tenia una idea clara era la de estar molt motivat. Emb sentia molt fort (lla pasara).
Son les buit menys algo i els nervis es noten, rises tontes i bromes. Ens desitgem sort i a correr.
Sense molt de pacte sortim xino xano del poble, la gent del Trail Cer ens sorpren amb una disfres, son autentics, continuem per la dreçera i pronte ens posicionem. Una baixadeta i tria. Una pujadeta i continua la criba. Al racó dels Castellans 5 en cap i 2 Canareus. Anem pujant sense pena ni gloria, les cames agafen temperatura i ningú sen refia del que dúr al costat. La bassa blanca, eigua per al paladar, beus de gent coneguda t'animen al pas i com a sorpresos sols repeteixen "este es Canareu" si jo ja ho sé. Emprenem la pujada els mollons i el cor batega molt fort però agunta el ritme, com si de un peloto d'asalt es tracta anem en fila india i guanyant altitud.
Emb coneg totes les pedres, es el meu camp de batalla i cada tant els dirigeixo pel bon rúm.
Els dos passos tecnics que tenen les crestes els fem en un tanca i obrir d'ulls i ja puc beure la gent dels 12 Apostols, m'imajino la cara que fara algú quant beigue que vaig d'avant.
Els crits son espectaculars, acostumbrat a la tranquilitat d'aquestes raconades, algú emb sarpa a l'esquena, es el Juan Andres, m'anima i salto avall aprofitant el descuit de tots els demés.
Se com vaijo i sé que tindre molt bona visió si ho faig el primer. En l'avituallament del Llop més de lo mateix, sorpresos de que dos Canareus passen els primers i començo la pujada més dura. En estes ultimes setmanes l'he fet 3 begades de manera diferent i li he perdut el respecte, arribo al Mal pas el primer i el meu cosí emb treu una bona foto per al recort. Continuem el guanyador final i jo, xerrant xerrant pasem l'ereta i ja som al xeregall. Un poc més i la torreta el punt clau per mí de la cursa, aquest any hi soc 7m abans que l'any anterior i ens reagrupem per a bajar a tot gas.
Al pas per les antenes de Caldea ja ho beig clar no ting força i l'aventura arriba al seu fí. Els desitxo sort ja que no els beure més fins a la meta, el "Sillo" que va un poc millor mágafa al moment he intento seguir l'estela. Al creuar el mas de Mulet es més be un esprint per beure quí agafa lloc a la pista i comença una carrera d'obtacles, a demana pás i creuar marxadors.
Desde abans de la Cogulla fins el Remei comença un calbari particular ja tinc totes les cames dolorides i emb sento les plantes dels peus que emb cremen, però soc dúr.... o eixò crec.
Al Remei emb preng 5 seg. per xerrar en la gent de l'avitullament i fa uns metres que no veig a ningú, fare un entrada en solitari i començo l'esforç final.
En una reullada a la meva dreta emb sorpren una estelada enorme colocada d'amunt les herbes, ja soc a casa.
Quina cosa el tram final que per motius logics son els que més s'entrenet seran avui els més durs.

La sendera final que emb dúr al Mirador, també emb sorpren amb record de l'infancia ja oblidats. Les escales del carrer d'Aguiló, l'amic Ramon emb dona la senyera i la Carme emb treu la fotografia i en no res beure l'arc de meta i la gent com esclata aplaudint la meva arribada.
Penso que ha sigut la millor arribada que he tingut mai, sense comptar la benvinguda de la meva mare quant baig tornar de Irlanda amb bicicleta (el Toni i Jo) després de 17 dies.
Una cursa qüasi perfecta, sols va fallar el cava, però a falta d'eixó l'organitçacio tenia preparada Cervesa.
Agrair de tot cor a la gent que emb va benir a feliçitar, gracies...
I a la gent que no ho va fer, sento que les coses aiguen hanat d'aquesta manera, però res no es pot cambiar del pasat. Intentarem ser millor en un futúr...