L'Esperit es lliure, quant la ment no te limit...

Gent/kilometres 10/9/10

dimecres, 28 de setembre de 2011

V pujada al Montsià

Com cada any el últim cap de setmana de Setembre, sol ser molt plenet d’actes, festius, esportius i lúdics…
Els que Ens interessen son com no, els esportius, i la V pujada al Montsià era l’eix de tots els esdeveniments. Una xara col•loquí i la cursa del Diumenge pel matí serien el reclam de les meves cames.
Ja es el dissabte i unes bones amigues s’han desplaçat des de Mallorca per disputar la cursa, desprès de la propaganda que els hi am fer. Quedem per dinar junts i ens contem coses, les posem al dia sobre la cursa en si i ens acomiadem fins demà.
La xerrada es molt interessant, entre els tres ponents segur que podem donar la volta a la terra amb els Kilòmetres que han fet. Es contrasten aspectes d’entrenament, alimentació, recuperació i algun que d’altre truc per aguantar dret tantes hores.
El Diumenge per el matí em llevo aviat, encara que tinc la sortida prop de casa, bull estar a punt per sortir. L’ambient es fantàstic en arribar a la plaça Lluís Companys, la sortida es a punt, hi ha esmorzar per al que en volguí, tot a punt.
Cares conegudes, amics i companys son tot el que veig. Tinc una sensació molt estranya, no tinc ganes de córrer i no es normal en mi. Se el que m’espera pel davant.
Son 3hores de Màxim esforç, arribant a la meta en el mínim de forces i això se que passarà factura al final.
Cada volta em dono més compte que aquest tipus de carreres no son les que a mi em van. Necessito llargues distancies en les que tens temps de retrobar-te a tu mateix, tens temps de pensar i ordenar la vida, que reconegué els errors i les faltes comeses...
Es completament un altre plantejament i en definitiva un altre estil de vida.
Es dona la sortida i estic a casa, em fico en la ment fer bon paper (cras error) al final la pagaré i grossa. Faig tota la Ronda el primer i continuo per la dreçera, en l’encreuament del Remei el mau pare fa d’urbana i esta dirigint el transit. Quant tornarem estarà en el darrer control, no falta quasi res...
Durant el transcurs de la cursa em passa molts cops la idea per el cap que enguany no deuria agut de sortir, massa prop de Cavalls del Vent, sense temps per a recuperar-me i segur que així serà. Però el ruc he estat jo i ningú m’ha obligat res es pot desfer.
Em trobo tota la cursa sol, menys en els passos pels controls on sento molts cop cridar el meu nom, res com a casa. El primer Mollo, els dotze Apostols, el Racó del Llop, la Torreta. Sense cap dubte el més especial per la seva situació, altitud i panoràmica. El Mas de Mulet i ja som tots al munt, la marxa i nosaltres compartim senderes fins a la meta, es un no parar de demana pas. Però això si tots responen favorablement...
Últims 6’5km els més durs, quants cop no els he fet enguany, ja ni m’han recordo.
La calor que no ens a donat treva, comença a aparèixer a la planta dels peus, em cremen i ja estic a les ultimes.
Plaça del Mirador, escales d’Aguiló, recta de la Volta i meta, en companyia del meu fill els últim metres es tornen mol mes suaus i còmodes...
Seguim en l’animació de la festa i entrega de trofeus.
Feliçitar els del Trail CER que es van endur la guitarra cap a casa...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada