L'Esperit es lliure, quant la ment no te limit...

Gent/kilometres 10/9/10

diumenge, 29 de juliol de 2012

Andorra Ultra Trail

Una cursa a priori molt dura, sols el fet de nombrar la entre els cercles de companys d'Ultres ja desperta admiració. Com la panteixem?
De la única manera possible si es d'aquest planeta. Am seny i tot el respecte....passant hores i temps.
Tenia l'espina clavada des de el 2010, quant en la Margineda i després de 12h de córrer, en el transcurs de la meva primera i única Mític vaig decidir abandonar. No sortien els comptes.
En aquella ocasió érem un grup nombrós de gent i en cada cursa tenim algun representat local. Alguna cosa a canviat quant aquest any sols pujo jo a fer la Llarga i prou.
Respecte, als 170km i 13000m+ serà la cursa mes dura que e fet fins ara i sense una motivació exepsional no estaria en la linea de sortida, la família, els amics, gent que em coneix i sap les matinades i el treball que costa estar allí.
Com diu la dita "allí on i vaigues que en hi hagué dels teus", pron te trobaria companyia, gent d'Ulldecona (poble veí) disposats a compartir i disfrutar de la muntanya.
No voldria fer molt extensa la crònica ja que entenc que per les experiències viscudes seria molt difícil resumir en paraules la sensació de formar part de l'entorn natural, de l'equilibri dels elements, del fet material de donar la volta a un país. Seria difícil explicar la sensació de que el temps s'ha detingut en el instant que comencem a caminar en busca de la primera cota màxima, trabesant colls, llacs, cims...que segur que no som capassos de distingir, si no ens expliquen al cap d'unes hores que s'anomenen de diferent manera.
L'esperit que fusiona dos persones de primeres diferents, en el mateix instant en que ens adonem que els ritmes, les ganes i les forces son els mateixos. Sense tenir de intercanvia ni una sola paraula. El pas de les hores que fatiga a uns i enforteix a d'altres.
I la sensació mes forta desprès de 42h32m de sumar desnivells, per fi dormes una estona i en obri els ulls tens aquella sensació estranya de que tot a estat un somni, un "flax bag", una imatge que es repeteix a la ment, una sensació de dur encara els pals enganxats al cós, com si d'una extremitat es tractes...
Tornes a la realitat quant comencen a trucar a la família i et narren l'esperiencia viscuda per ells d'avant de l'ordinador, l'alegria que senten en el moment que la pagina actualitza i reben nova informació, mes encara si es tracta de bones noticies. "Esta en cursa" deia la meva dona cada cop que passava el xip per un punt de control.
Una cursa espectacular des de tots els punts de vista, sentes els galàctics rendir se i t'alegres per aquell que apurant les ultimes hores del tercer dia entra a meta tot pletòric.

El proper any no podré tornar, vull provar altres curses, però deixo la següent porta oberta per tornar a disfrutar-la, gracies Cims Magics.   Quin nom mes encertat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada