L'Esperit es lliure, quant la ment no te limit...

Gent/kilometres 10/9/10

dijous, 17 de març de 2011

Transgrancanarias 2011.



El passat dia 3 de març 4 corredors/es de a.e.alcanar, Juanjo Queralt Roca, Josep Garcia Bort, Núria Alcàntara Segura i jo mateixa, Eva Mª Queralt Roca vam agafar un vol direcció Gran Canaria per participar a les curses que es realitzaven el mateix cap de setmana, la Transgrancanaria.
Dic curses perquè cada un de nosaltres en vam realitzar una, participant així en les 4 que oferta-des.
Juanjo va fer la de 96km, Josep la de 126km, Núria la de 24km i jo la de 42km.
Ells dos van començar divendres a les 12 de la nit, els bamp anar a acomiadar al lloc on agafaven l’autobús i es respiraven nervis per part de tots quatre.
Nosaltres sortíem dissabte al matí.
A les 6 del matí em sonava el despertador, em vaig aixecar i com sempre a fer-me el tape de reglament. Vaig esmorzar bé per poder aguantar els quilòmetres que m’esperaven i vaig sortir de casa direcció l’auditori Alfredo Krauss per agafar el bus.
Allí em vaig asseure en un noi que era canari i els dos anys anteriors havia fet la de 96km, així que em va donar 4 consells que em va dir que m’anirien bé degut a la seva experiència.
Un cop al lloc de la sortida els nervis anaven augmentant, i a mi mateixa em repetia que havia de gaudir de la cursa i que acabar ja seria un triomf. Vaig posar-me per davant com em van aconsellar i al moment de l’espetec de la sortida, a córrer!!
Des del primer moment em vaig trobar molt bé i passet a passet anava adelantant a la gent.
Quan passaves pel poble tot el món t’animava i això encara et donava més forces per continuar endavant. A mesura que augmentaven els quilòmetres, la gent espectadora quan em veien m’aplaudien i deien que era la primera fèmina, jo personalment ho dubtava bastant i pensava que no havien vist les dones que havien passat. No en feia molt de cas.
Fins que anant per un barranc entravessat, degut a que havies d’anar molt en compte perquè un mal pas et podia fer entortellar i acomiadar-te de la carrera, vaig sentir una veu coneguda que em cridava. Era la Núria que en aquest barranc havia caigut i s’havia fet un esquinç. Em va dir que anava primera i llavors ja vaig pensar que pot ser si que seria veritat.
Vaig anar fent i avançant a corredors, em trobava bé, alguna molèstia a la cama però anava i venia, res important. Fins que vaig veure l’auditori que era el lloc de meta, allí se’m van treure tots els mals, vaig començar a apretar i a l’entrada del passeig, a uns 500 metres de meta tothom va començar a aplaudir i per l’altaveu vaig sentir el meu nom i que era la primera fèmina de la Marató de la Transgrancanaria. No meu podia creure, corria amb els pèls de punta! Al mateix moment vaig sentir que em cridaven, eren la Núria i el meu germà que m’estaven esperant a l’arribada, allí vaig començar a esprintar i al arribar a l’arco... primera fèmina! Increïble. No sabia si riure, plorar, cridar... eren un cúmul de sensacions però sobretot de satisfacció per veure que tots els entrenaments havien donat el seu fruit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada