L'Esperit es lliure, quant la ment no te limit...

Gent/kilometres 10/9/10

dimarts, 28 de febrer de 2012

Maratón Espadán 2012


Normalment desprès d’una cursa sempre tinc moltes coses que contar i ara que per fi he aconseguit acabar la primera de l’any encara mes.
La Maraton de Espadan, una proba clàssica entre el calendari. Casi 750 persones a la línea de sortida i un dia esplèndid per a córrer (massa esplèndid) al final el calor passaria factura a molta gent.
Amb unes expectatives posades sobre mi mateix, no es tractava de superar els kilòmetres, ni tan sols els rellotge m’angoixava. Era la desposta del meu cos a la parada per culpa de la lesió. Tot una incògnita…
Surto a un ritme molt sua però pon-te em dono compte que puc aguantar un poc mes, no zas mai si veritablement aquest es el teu lloc o no. Primer avituallament i bec un got d’aigua, no porto el bidó, confio en una organitzacio experta en preparar aquesta cursa.
Segueixo l’estela d’un noi que porta un ritme molt paregut al meu, però en una avisada el deixo en rere. Creuem un poble i l’ambient es espectacular, molta gent animant i cridant, avituallament i ja veig un poc per on aniran els trets fa molta calor i es sua la camiseta…prompte trobarem a faltar algun punt d’aigua, tot i que les sequioles i les fonts son molt temptadores. Si en comptes d’una Marató espigues corrent un ultra de ben segur i posaria el cap dins.
Un barranc i comenta la pujada forta cap al pic d’Espadán, al creuar un camí torna hi haure molta gent, tanta que ni tan sols se per on passar.
La sendera pica cap a dalt i es força discreta. En un flanc del bosc un musics amenitzen la pujada amb musica, un aplaudiment per a ells.
Tot el rato estic fent memòria del recorregut i se que un cop així coronat el punt mes alt de la cursa tot serà riu a vall, que fàcil sembla però son 18 kilòmetres de seguir tenint les pulsacions a mes de170 i pareix que no vulguem de cap manera disminuir.
El camí comença aplanar-se i trobo un altre avituallament. Ja feia estona que l’esperava”quina set” tinc la sensació que no vaig fi, les cames recomencen a sentir-se molt pesades.
D’ara en davant tinc que treure el resto que no es molt per a aconseguir arribar a meta.
El resultat avui es el de menys, no paro de repetir-me a mi mateix, el que m’interessa es retrobar les ganes perdudes am el pas de l’hivern i les hores de fred.
Aconsegueixo aguantar el tip com puc els últim metres cruels fins a creuar meta.
El company Juan Antonio segueix a bon ritme el seu entrenament per a preparar la temporada i aquest cop a millorat notablement la marca del passat 2009.
I en cara que el Juan Andres portava un refredat de cavall aconseguit arribar desprès de varies arades per abraçar-se a un pi a treure tot el que duia dins el cos, com ell mateix ens explicava tan bon punt les forces li deixaren després de creuar la meta.

Per cert quin detall;
A les fotografies del diploma surt el meu bon amic Adolf Aguilo...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada