El passat dissabte per la nit aprofitant la lluna plena, el meu cosí Serguí i jo vam sortir a caminar. Una nit clara com aquesta no es podia deixar passar.
L’itinerari elegit va ser la pujada a la foradada, una senda mol transitada de dia, però solitària de nit, ni un animalet es creuar, cosa estranya... Sols al començament una tela d’aranya amb el seu inquilí al centre ens creua el pas com si de la porta de la senda es tractes. Molta calma, silenci, pau, temps d’escoltar interiorment el teu esperit. Ni gota de fred i en la part més alta del camí, quant la vegetació ho permetia inclòs apaguem els llums. Es estrany pensava de tot cor que ens trobaríem gent, no es així sols nosaltres el Montsià, el Delta i el Mediterrani. Fantàstiques vistes per una nit de finals d’Octubre.
Al mar algun vaixell, la plataforma del Castor i els pobles enlluernadors que ressalten en la foscor de la nit.
Ja que feia molt temps que Sergí no estava per aquí li vaig ensenyar Mata redona i li comentava un poc totes les histories que el Joan B. Beltran al seu llibre “Els encanteris de la serra del Montsià” totalment recomanat per aquí no la llegit.
El retorn al cotxe va ser per la senda que d’ur quasi directament fins el pàrquing, un baixada molt empinada que l’amic Agustí ens fa descendí el dia de la cursa a la Rapita.
Al finalitzar la sortida nocturna, comentàvem cap a casa que en menys de 2h estava el recorregut complert i ja quedarem fins la propera lluna, si fa bon temps.
L’endemà al mig dia ens van assabentar que sí que hi havia algú més per allí dalt, però feien un altre estil de excursionisme...
L’itinerari elegit va ser la pujada a la foradada, una senda mol transitada de dia, però solitària de nit, ni un animalet es creuar, cosa estranya... Sols al començament una tela d’aranya amb el seu inquilí al centre ens creua el pas com si de la porta de la senda es tractes. Molta calma, silenci, pau, temps d’escoltar interiorment el teu esperit. Ni gota de fred i en la part més alta del camí, quant la vegetació ho permetia inclòs apaguem els llums. Es estrany pensava de tot cor que ens trobaríem gent, no es així sols nosaltres el Montsià, el Delta i el Mediterrani. Fantàstiques vistes per una nit de finals d’Octubre.
Al mar algun vaixell, la plataforma del Castor i els pobles enlluernadors que ressalten en la foscor de la nit.
Ja que feia molt temps que Sergí no estava per aquí li vaig ensenyar Mata redona i li comentava un poc totes les histories que el Joan B. Beltran al seu llibre “Els encanteris de la serra del Montsià” totalment recomanat per aquí no la llegit.
El retorn al cotxe va ser per la senda que d’ur quasi directament fins el pàrquing, un baixada molt empinada que l’amic Agustí ens fa descendí el dia de la cursa a la Rapita.
Al finalitzar la sortida nocturna, comentàvem cap a casa que en menys de 2h estava el recorregut complert i ja quedarem fins la propera lluna, si fa bon temps.
L’endemà al mig dia ens van assabentar que sí que hi havia algú més per allí dalt, però feien un altre estil de excursionisme...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada