I Carrera Serra de Chiva.

I carrera Serra de Chiva, serà una d’aquestes curses per a tenir en compte de cara a l’any vinent. Una cursa 10 en molt de sentits, organitzacio, recorregut, voluntaris i tot un grup de gent que han fet possible esta cursa.
L’ajuntament i entitats privades treballant colze amb colze per fer realitat il•lusió de tot un poble.
D’aquesta manera es com ens la van presentar el dissabte al mateix saló d’actes. Una xerrada tècnica amenitzada amb dos figures del mon trail running, l’Adolf Aguiló i el Salvador Calvo, al quals els van poder fer preguntes sobre la seva experiència dins les probes. Tot això acompanyat d’un piscolabis al finalitzar…
Desprès d’unes bones rialles sortim cap a sopar amb la companyia dels cracks de la carrera.
Desprès del pertinent trasbals a l’hora de dormir, ens llevem pon-te per esmorcar i començar a preparar-nos. La gent ja entra en busca del dorsal i tots estan preparant-se.
Quasi com sempre amb el temps just arribem a la línea de sortida, algú ens dona els últims consells abans de sortir i puntualment es dona la “eixida”.
Com encara es de nit ens tocarà anar uns quants kilòmetres en el llum frontal.
Hi de sobte, una confusió crea una t’engana monumental en el km 2 de cursa. Per el que pareix, el camí de tornada es repetirà per un lloc i el policia que obria el pas s’equivoca i ens envia un altre cop cap al poble,. Mentre la confusió aprofito per espavilar i col•locar-me davant de tota la gent amb el company Alfareta. Però pon-te tornen a vindre els favorits a prendre posicions i tiren de fort.
Al pas per el primer control deixo el frontal i els “manguitos” a la Núria (novia d’Aguiló) que ens seguirà durant la proba.
M’han adono que axó no te res que beure en un trail de muntanya, més be es sembla com dos vegades la cursa del Montsià. En duresa, en desnivell, en avituallaments…
Jo que venia tirant amb el grup del davant, al kilòmetre 22 deixo de seguir el seu ritme i segueixo amb el meu, cosa que em facilitarà acabar en condicions la jornada.
Les pujades i baixades es segueixen i no hi ha treva per relaxar les cames. La senda es molt neta, es nota que han passat un grapat d’hores en les desbrossadores (bona feina la feta).
La meva força flaqueixa i dora començo a perdre posicions, l’últim en agafar-me fins a meta seria el Salbador Calvo, tot just en la “tangana” del principi anàvem paral•lels i axó em comenta quan m’atrapa, (balla putadita) diu concretament.
Al coronar el punt més alt del traçat estic sol com un mussol i així seguiré els propers 40km, casi millor, deixo anar el cap ien concentro en acabar en un bon temps.
A partir de la tercera part del recorregut la cosa canvia i es torna favorable a les meves cames. Començo a rodar i a caminar de cara amunt.
Últims passos i ja estic en el tram que es repeteix del començament.
Últims passos del dia i ja veig el poble, fins i tot una xaranga ens espera a falta d’un kilòmetre, un pont de fusta i la recta de meta. Aplaudiments per a assaborir el final pas i si com de l’últim sospir es tractes agafo aire per a cridar “si”, una cursa al sac.
La onzena posició em sap a victòria, ja que he tingut una forta crisis del km20, fins al 40 i ho he passat molt malament, però en ganes de acabar el mes sencer possible he estat pensant en moltes coses per motivar-me a seguir endavant.
En arribar a meta m’he assabento de la sort que han tingut els companys del a.e.alcanar que també hi han participat. Aguiló en males sensacions a decidit plegar en el kilòmetre 32, (on estava la Núria). El Ivan Tiscar, company del Trail Cer La Sénia també, en molt males sensacions durant gaire be 5 km prenia la mateixa decisió. L’Afareta a falta de tan sols 14 per a meta tenia clar que no era el dia i amb el Cervell fred treu també la sabia decisió de deixar-ho córrer. L’únic en acabar la proba de la nostra representació el infatigable “Xaneta” en un temps de 9h55m…
Una proba com ja he dit totalment recomanada per la gent que li agrada sofrir.