Entre una mescla de promesa religiosa i repte
esportiu 52+2 vegades la Torreta (765m) a format part de la meva vida
aquest any 2013.
Feia molt de temps que em rutllava l’idea pel
cap, tenia ganes de complir aquest somni.
Segurament que algú antes de mi, per un motiu
o per altre a tingut d’estar pujant al cim del Montsià moltes mes vegades. Mai
de forma lúdica.
E nascut i m’he criat mirant el perfil de la
muntanya, contempla’n molts cops com els núvols s’abracen a ella. Des de la seva
falda e contemplat moltes vegades com assolir el cim, fins que n’he descobrint
els camins i les senderes que desvetllen els secrets mes amagats.
52 setmanes, mentre la terra feia tot un
cercle al voltant del sol.
La fresca agraïda de les primeres setmanes de
l’any, donaren pas a la floració de les plantes i als combinats d’olors que es
notaven potenciats am el aiguatges de la nit. En l’aparició de la vida desprès
del fred, teranyines creuant senders, serps que s’amaguen al teu pas i la calor,
que seca les fonts i fa inevitable que si volem gaudir al 100% en fem amics
inseparables d’una botella d’aigua.
El vent, la suor i la soledat grans companys
en aquest viatge.
Tot això sense deixar de banda el dia a dia,
l’arribada del meu segon fill al mon seria una dificultat mes a tenir en
compte, curses, ultres, canvis de feina, oraris nous, i arriba el tram final,
toca ficar mes ganes si cap.
E estat disponible per la muntanya, per haver
accedit a ella sense tenir en comtes l’aproximació, el camí, o el temps de
durada i fins hi tot sense mirar l’hora. Però mirant sempre el seu estat (feliç
o trista) per si de cas aquell dia no es el millor. Des de la feina contempla’n
els núvols i decidir de sobte avui i pujo...
Tot això m’ha donat una facilitat per a
preparar l’escapada cap a d’alt en el moment de la setmana que tingues
possibilitat. Matí o tarda, nit o dia, sol o en companyia...
Vaig començar el 31de desembre 2012 en un bon
numero d’amics “los Desakatos”, però les
primeres setmanes van costar una mica. Tots em d’eien d’acompanyar-me, però a
l’hora de la veritat estava jo sol, fins que arribat la primavera i el bon
temps ja es van animar uns quants. Amics, familiars i molt de companys coneguts
aquests darrers anys en el mon de les curses de muntanya.
Una, dos o fins a cinc vegades l’amic Ivan.
Han volgut compartir en mi una estona per aquest paratges tan bonics i
desconeguts al mateix temps.
Aconseguint involucrar a un bon numero de
gent. Entre molt m’han acompanyat al cim; el senyor Alcalde d’Alcanar, Alfons
Montserrat, el seleccionador Català de Curses de Muntanya, Fernando Rosa, El
president del Circuit de Curses de Muntanya de les Terres de l’Ebre, Jordi Bort
o tot un campió d’Espanya d’Ultra trail (curses de llarga distancia)
Remigio Queralt. Tot un plaer ensenyar-los el
“meu” territori.
Una de les mes especial la numero 41 (en
família) el Noé en tan sols 6 anys ja hi ha pujat tres cops i el Alan en 50
dies el mes jove (que jo sàpiga) en estar-hi.
O també la numero 40 (en competició) durant el
marc de la VII Pujada
al Montsià, memorial Francesc Bort (Madro)
Sempre que a pujat alguna persona nova l’he
dut per un sender nou, per a que ell també descobreixi quelcom d’aquesta
serralada Litoral.
Cap a la meitat de l’estiu molta gent era la
que em venia a dir que estaven preparats per a fer la fotografia oficial de la
setmana, organitzant pujades des de la
N340 a les portes de Les Cases d’Alcanar, una de les mes
llargues, 880m positius fins al Pare Pasqual, com també es coneix La
Torreta (765m).
Temps de descobertes, que també n’he tingut.
Com les dos cases de pedra en sec, que es poden observar com a guardians del
punt mes alt, es situen a banda i banda del cim, cobertes de maleïa i matolls
ara, sols els falta el sostre però de ben segur servien de refugi a pastors o
caçadors que passaven la nit en total tranquil·litat i harmonia.
Les coves del “Pare Pasqual” al que dona nom
una majestuosa estalactita que arriba del sostre al terra. Creada des de la
paciència de la mare naturalesa. La senda que du fins al lloc, es troba molt
poblada de vegetació, ja que transcorre orientada cara Nord i d’humitat n’hi ha
tot el temps. Molt coneguda per els amants de l’escalada, al seu peu, en la
mateixa base de la cova, en la part esquerra, comença una via Ferrada de 600 metres de llargada,
que am un nivell mitjà de dificultat ens dura, en alguna que d’altra emoció i
no sense esforç a la Torreta 765m.
Per la Foradada, Mas d’en Comú, Mas de Mulet, Racó del
Llop, Bassa Blanca o Font de Mola Cima. Son alguns dels llocs que la gent que m’ha
estat seguint per el Facebook han estat llegint tot l’any. En moltes
aportacions i suggeriment que jo e acceptat en bona fe.
Donant a conèixer la riquesa paisatgística de
les fonts, singles i coves que es poden visitar en una excursioneta d’un matí.
Accedint des d’Ulldecona molt mes humanitzada,
en los seus bancals d’oliveres, ameles i garrofers. Camins i senders cuidats en
mimo per arribar a les finques sense dificultat i com no per a gaudir els
amants de la natura.
La cara Sud entre Alcanar i Sant Carles, molt
mes salvatge i desconeguda. Com si la presencia de la Fabrica de Ciment en el
vell mixt intimides. Amb unes sendes casi desaparegudes per la falta de ser
transitades. Sempre que hi passo arribo a casa am les cames plenes de sang
(coses de l’ofici). En un encant especial, les seves parets verticals que
atrauen mes d’una mirada, del viatges que transcorren per la Nacional, un altre
paradís per l’escalada.
Segurament em deixaré algun camí, alguna senda
o pista. Però tinc clar que no a estat per ganes.
Amics que m’he trobaran passejant i comentaran
allò de que “m’hagués agradat acompanyar-te, però no he tingut temps”.
En definitiva d’això es tractava, de tornar-li
una mica del temps invertit a la muntanya i donar-li les gracies, d’haver creat
aquesta meravella de paratges.
º
