Aquesta cursa l’afrontava molt vaig de moral. Havia pesat una mala setmana.
Entre els entrenament i la família, necessitava una espenta extra. Per sort va arribar dos dies abans de la prova, quant al beure la classificació de la ultima veig que no ho havia fet tant malament.
Com sempre cotxe i al plegar de treballar a buscar el primo a Tarragona. Que sense pedra temps en dirigim cap a Coll de Nargó, punt de trobada del amants de les Ultres.
Nit passada per aigua i molt dubtes passen pel cap, quina roba ens fiquem o quin menjar…per cer duia uns calcetins nous, que al final en bon criteri vaig decidir no estrenar, els egüera tingut que tirar a les escombraries en acabar.
Es de dia, el “bocata” entre pit i esquena, la motxilla preparada i tot llest.
Es dona la sortida com es normal en un compte a rere i a corre. La gent pren posicions i a per la feina, que en hi ha molta a fer.
Tenint compte tardaríem menys 1 km en tenir els peus xops, Això em preocupa ja que son moltes hores per davant tot i que no fa gaire fred.
Cares conegudes i alguna de nova, però tots amb el mateix propòsit, arribar amb el menor temps a meta.
Crec que tinc bones sensacions per poder fer un bon paper, encara que el més interessant es puntuar el Màxim per al còmput global de la lliga.
Primers controls i gent que ens aplaudeix al pas, les cares encara son fresques i rialleres, pon-te canviaran a pitjor. El pas de les hores es directament proporcional a la pèrdua de força i ganes. Tenint cura de no pedrencs anem fent i ja som al 32km, un altre cop sabotatge de cintes (quina poca faena que tenen alguns). Un temps preciós que de ben segur aniria de pel•lícula per anar més tranquil.
Moltes voltes les coses no surten com un espera, o te uns plans en el cap que es poden esforçar per culpa de la climatologia.
Però aquets com no, va ser així, en cara que degut al cansament en els últims kilòmetres vaig tenir de tirar de cop de ronyo. A la fi en un esforç de ritme segur i constant les marques es mantenen.
Un reagrupament de gent va se la resposta més segura per entre tots trobar el camí marcat per l’organització. Amb un noi ultrafondista d’Andorra aconseguim sortir del fons del barranc i aconseguir d’aquesta forma posar terra per mig al grup que ens segueix. Dos persones son les que duc al davant i sento que tinc coses que dir, però una pujada molt forta em fa canviar d’idea, pot ser l’aigua que cau en fúria, el fang i la falta de bon menjar, em calen en contundència dintre meu.
Son moltes hores sol i la trucada de la meva dona serà una cullerada de aire per a la gola seca. En un moment donat reconec el camí que segueixo, i tant he passat dos vegades en el recorregut de la Circular del Pantá D’Oliana, axó també em dona ànims i espenta per un rato més. Falten poques hores per a que s’amagui el sol i pon-te tindre que treure el frontal. Per sort en la ultima ascensió del dia para de ploure i em trec el para vent, pobre si es pot dir així, m’ha salvat d’una bona. Per avui duia un impermeable de 1000pts que feia més de 15 anys que el tenia.
Molts descuits van ser la tònica del dia, uns descuit que podria evitar en un futur preparant encara mes estes curses.
Arribant casi a meta la Judit, primera noia a UTBCN, a Andorra les dos edicions entre d’altres coses, m’agafen des de darrera i anem junts un estona.
Ja soc a meta i un altre cop he aconseguit ser Finiher de un UT. Una medalla serà tot el que guardarem al record d’aquesta proba. Una cursa que sense mes pena ni gloria i sense ànim de desmerèixer la feina feta d’alguns, la llevaré de consevol calendari meu i res més afegir.
96km i 14h08m
Amb un mal de peu que no podia més el Xaneta es retirava al kilòmetre 72. Un mal començament de temporada, dos de dos…