Marxa a peu Cabanes.

A priori com diu Rafa una marxa a peu no pot ser mai una cursa i menys quant beus els temps dels primers.
El cap de setmana anterior a la cursa i aprofitant el dissabte decidim baixar a fer el recorregut. Es molt rapit ja que tot el desnivell es troba pràcticament en la part final del circuit, en la ultima pujada.
Es el dia de la proba i després de la matina arribem a Cabanes, tot comença a prendre forma. L'arc de sortida i meta en el seu lloc, recollida de dorsals i a canviar-nos de roba.
Els nervis propis abans de la cursa i escalfem.

Es dona la sortida i per el puc observar la gent es col.loca en la seva posició, hi ha una rampa molt pronunciada al començament que pron-te farà mal entre la respiració del companys de cursa. Tiro del pilot per si de cas vull provar com estic, a bore fins on arribo en les forces que porto.
Un barranc que serpent-eixa ens porta ràpidament fins la següent pujada, "la Ferradura", parlen d'ella com si fos el Tourmalet. Creuem un cop una carretera i enfilem l'últim coll, poc antes d'arribar al tram final cap a la dreta en busca del poble que ja es pot veure a la llunyania.
Esta clar que e pogut arribar fins aquí manant tota la carrera tiraré la resta al motor.

Una lliçó per al futur: No es el mateix una cursa "per" muntanya, que una cursa "de" muntanya. Per aquest i d'altres motius molta gent a la sortida opta per recorre-la en sabatilles d'asfalt. I aquí si es marca la diferencia, 8 segons tan sols entre el primer i el tercer. A més en el ultim Kilòmetre passa de segon a tercer per culpa d'aquest petit detall.
Els números; 23 km i poc mes de 700m+ en un temps de 1h47m a un ritme de 4'40 m/km.

Aquí tanquem la primera part de l'entrenament i comencem el prepara ment per a les Ultres. A deu dies d'intentar establir el primer temps per a la ruta 7Pobles de la Tinença. 82km 6400m+. Sense parar.

Cursa del Pastisset'14

Encara que sense la vestimenta adecuada, ja soc oficialment corredor del Mur i Castell-Tuga.
Enguany tinc ganes de fer les coses d'un altra forma i per aixo no em dedicaré a contar com m'ha anat sols la cursa. Intentaré descriure sensació i emocions viscudes, abans i després de elles.

Cursa de Benifallet, es el tercer cop que la corro. La mes recent en la memòria l'ha de l'any passat. Una cinquena posició i un temps de 2h32´20´´. Millorem en els dos sentits, enguany tercer i un temps de 2h27´50´´.

El dia acompanyava i  tenia que confirmar que el mètode "Rafa Flores" funciones, per a seguir entrenant en bones perspectives de cara a la resta del any.
Sortida rapida de la cursa tinc la sensació que darrera m'espenten, ja que al davant nomes porto un corredor. Tobogans i ja entrem en el barranc temut per a molts participants, estic en el meu terreny i no deixaré pedrer roda. Ramon pron-te farà de les seves i proba de deixar-nos. El guanyador final a tret algun segon de ventat-ge, però no el perdem de vista fins a Creu de Santos.

                                        Enguany era al rebes la foto, e Ramon (Pastisset 2013)
Arribem junts al començament de la cresta i el Ramon em comenta que estaria be que ens treguesin un altre cop la mateixa fotografia del any anterior. Aquest cop fa molt d'aire i no hi ha public. El vent dificulta la seguida del recorregut, en alguna ocasió em sento temptat d'avançar, però seria gastar forces. El Ramon es molt ràpid i segur que m'atraparia al poc temps.
2´40´´ es la diferencia que marquem sobre el primer, en "clicar" al punt mes alt de la cursa, kilòmetre 12'5.
El tema esta en mantenir la diferencia respecte als perseguidors, pron-te deixaria de tenir companyia.

Però avui es diferent, la sensació es de que no em canso, serà bona senyal?

Passo pel santuari de Cardo i segueixo tirant molt fort, els kilòmetres passen depresa i ja soc am els de la marxa. Pista molt corredora i el riu Ebre que imponent apareix en un rèbol de senda. Visualitzo el poble i ja soc en meta. Molt content felicito als meus companys que van entrant, tot lluitem per la posició, però després seguim sent els mateixos de sempre, am defectes i virtuts.

                                                                    Podí final.

S'ha acabat l'any, un 2013 que per a molts  estat dur, d'altres pensaven que tenia mal auguri, però per ami no a estat gents malament.
E finalitzat un repte (54 Vegades la Torreta 765m). Segon en el campionat d'Ultres de Catalunya. Primer en la lliga Catalana d'ultraresistencia i e format part e format part, encara que en una sola cursa, de la selecció Catalana d'ultraresistencia.
Per d'altra banda el equip Lafuma que m'esponsoritzava a deixat de donar-me suport (política, diuen) però els de PH Quirogel han apostat per mi.
Ara si passo pagina i començo la temporada a Benifallet, la cursa del pastisset i el nou equip Mur i Castell- Tuga a obert els meus ulls i posat unes il.lucions renovades en les meves forces.
Sempre e tirat d'experiència per a entrenar, l'experiència que em donaren aquells anys de ciclisme. Berlin-Paris-Alcanar, Dublin-Belfast-London-Alcanar, Bilbao-Alcanar....son alguns dels pas-eixos que vam fer.
Torno en ganes i el Rafa, el meu nou preparador te confiança en que les coses poden anar, com a mínim igual que l'any passat.
Ganes no en falten. Va per mi...

54 Vegades la Torreta (765m)

 Entre una mescla de promesa religiosa i repte esportiu  52+2 vegades la Torreta (765m) a format part de la meva vida aquest any 2013.

Feia molt de temps que em rutllava l’idea pel cap, tenia ganes de complir aquest somni.

Segurament que algú antes de mi, per un motiu o per altre a tingut d’estar pujant al cim del Montsià moltes mes vegades. Mai de forma lúdica.

E nascut i m’he criat mirant el perfil de la muntanya, contempla’n molts cops com els núvols s’abracen a ella. Des de la seva falda e contemplat moltes vegades com assolir el cim, fins que n’he descobrint els camins i les senderes que desvetllen els secrets mes amagats.

52 setmanes, mentre la terra feia tot un cercle al voltant del sol.

La fresca agraïda de les primeres setmanes de l’any, donaren pas a la floració de les plantes i als combinats d’olors que es notaven potenciats am el aiguatges de la nit. En l’aparició de la vida desprès del fred, teranyines creuant senders, serps que s’amaguen al teu pas i la calor, que seca les fonts i fa inevitable que si volem gaudir al 100% en fem amics inseparables d’una botella d’aigua.

El vent, la suor i la soledat grans companys en aquest viatge.

Tot això sense deixar de banda el dia a dia, l’arribada del meu segon fill al mon seria una dificultat mes a tenir en compte, curses, ultres, canvis de feina, oraris nous, i arriba el tram final, toca ficar mes ganes si cap.

E estat disponible per la muntanya, per haver accedit a ella sense tenir en comtes l’aproximació, el camí, o el temps de durada i fins hi tot sense mirar l’hora. Però mirant sempre el seu estat (feliç o trista) per si de cas aquell dia no es el millor. Des de la feina contempla’n els núvols i decidir de sobte avui i pujo...

Tot això m’ha donat una facilitat per a preparar l’escapada cap a d’alt en el moment de la setmana que tingues possibilitat. Matí o tarda, nit o dia, sol o en companyia...

Vaig començar el 31de desembre 2012 en un bon numero d’amics “los Desakatos”,  però les primeres setmanes van costar una mica. Tots em d’eien d’acompanyar-me, però a l’hora de la veritat estava jo sol, fins que arribat la primavera i el bon temps ja es van animar uns quants. Amics, familiars i molt de companys coneguts aquests darrers anys en el mon de les curses de muntanya.

Una, dos o fins a cinc vegades l’amic Ivan. Han volgut compartir en mi una estona per aquest paratges tan bonics i desconeguts al mateix temps.

Aconseguint involucrar a un bon numero de gent. Entre molt m’han acompanyat al cim; el senyor Alcalde d’Alcanar, Alfons Montserrat, el seleccionador Català de Curses de Muntanya, Fernando Rosa, El president del Circuit de Curses de Muntanya de les Terres de l’Ebre, Jordi Bort o tot un campió d’Espanya d’Ultra trail (curses de llarga distancia)

Remigio Queralt. Tot un plaer ensenyar-los el “meu” territori.

Una de les mes especial la numero 41 (en família) el Noé en tan sols 6 anys ja hi ha pujat tres cops i el Alan en 50 dies el mes jove (que jo sàpiga) en estar-hi.

O també la numero 40 (en competició) durant el marc de la VII Pujada al Montsià, memorial Francesc Bort (Madro)

Sempre que a pujat alguna persona nova l’he dut per un sender nou, per a que ell també descobreixi quelcom d’aquesta serralada Litoral.

Cap a la meitat de l’estiu molta gent era la que em venia a dir que estaven preparats per a fer la fotografia oficial de la setmana, organitzant pujades des de la N340 a les portes de Les Cases d’Alcanar, una de les mes llargues, 880m positius fins al Pare Pasqual, com també es coneix La Torreta (765m).

Temps de descobertes, que també n’he tingut. Com les dos cases de pedra en sec, que es poden observar com a guardians del punt mes alt, es situen a banda i banda del cim, cobertes de maleïa i matolls ara, sols els falta el sostre però de ben segur servien de refugi a pastors o caçadors que passaven la nit en total tranquil·litat i harmonia.

Les coves del “Pare Pasqual” al que dona nom una majestuosa estalactita que arriba del sostre al terra. Creada des de la paciència de la mare naturalesa. La senda que du fins al lloc, es troba molt poblada de vegetació, ja que transcorre orientada cara Nord i d’humitat n’hi ha tot el temps. Molt coneguda per els amants de l’escalada, al seu peu, en la mateixa base de la cova, en la part esquerra, comença una via Ferrada de 600 metres de llargada, que am un nivell mitjà de dificultat ens dura, en alguna que d’altra emoció i no sense esforç a la Torreta 765m.  

Per la Foradada, Mas d’en Comú, Mas de Mulet, Racó del Llop, Bassa Blanca o Font de Mola Cima. Son alguns dels llocs que la gent que m’ha estat seguint per el Facebook han estat llegint tot l’any. En moltes aportacions i suggeriment que jo e acceptat en bona fe.

Donant a conèixer la riquesa paisatgística de les fonts, singles i coves que es poden visitar en una excursioneta d’un matí.

Accedint des d’Ulldecona molt mes humanitzada, en los seus bancals d’oliveres, ameles i garrofers. Camins i senders cuidats en mimo per arribar a les finques sense dificultat i com no per a gaudir els amants de la natura.

La cara Sud entre Alcanar i Sant Carles, molt mes salvatge i desconeguda. Com si la presencia de la Fabrica de Ciment en el vell mixt intimides. Amb unes sendes casi desaparegudes per la falta de ser transitades. Sempre que hi passo arribo a casa am les cames plenes de sang (coses de l’ofici). En un encant especial, les seves parets verticals que atrauen mes d’una mirada, del viatges que transcorren per la Nacional, un altre paradís per l’escalada.

Segurament em deixaré algun camí, alguna senda o pista. Però tinc clar que no a estat per ganes.

Amics que m’he trobaran passejant i comentaran allò de que “m’hagués agradat acompanyar-te, però no he tingut temps”.

En definitiva d’això es tractava, de tornar-li una mica del temps invertit a la muntanya i donar-li les gracies, d’haver creat aquesta meravella de paratges.

º

Arribat el final.

Es moment de fred i de no tenir ganes d'entrenar. Per sort aquest any la caloreta s'ha estirat prou.
Tanco la temporada de la millor manera, en una cursa, la d'Horta de Sant Joan.
També serveix per clausurar el VIé Circuit Terres de l'Ebre. Es el primer any que l'he corregut, s'han fet llarg i e de dir que a estat prou dur.
Molt lluny queda la primera cursa de Les II Torres de Campredo, a lla cap al mes de Gener. Vint i una cursa per a gaudir del territori i descobrir molts de racons e histories del pobles que el formen.
Es temps de reflexion i de mirar números, encara que no ens quadren.
Resumin:
1 Ultra Trail, 6 Ultres, 2 Maratons, 17 Curses (Mitges Maratons) i un Kilòmetre Vertical. 27 en total.
 No esta gents malament, però això te de canviar de cara al any que be, punt a millorar. Pujar en calitat i menys cantitat.
Ball de xifres:
2743 km, 306 hores, 62.944 m positius, 9 km/h  i 135 Rpm de mitjana. Sense contar les dades de les probes corregudes. Baixem en cantitat, guanyant molts de metres i disminuint les pulsacions i la velocitat. A marxa de tractor (però segur)
Resultats:
6é de la general en la Eunmilak (168km), Sub Campió de Catalunya d'Ultra Distancia UTBCN (115km) Campió de la II lliga Catalana d'Ultra Distancia FEEC-Lafuma i 3é VI Circuit Terres de l'Ebre.
També com no, a falta de 5 pujades a la Torreta (765m) espero completar el repte 52 Vegades la Torreta.
Negatiu:
La retirada en el primer Campionat d'España d'Ultra Trail CSP (115km) i com no la desaparició de l'equip Lafuma Team España, que jo mateix en formava part. Una llastima.

A partir de meitat de Desembre serà temps de noves propostes i nous reptes, alguns ja es perfilen i tenen molt bona pinta. Nou equip, nou espònsor i espero una temporada com a mínim amb la meitat d'èxits d'enguany. Objectiu super marcat 2014, sub-24h en una cursa de 100 milles.

Trenkacims

O també coneguda per la "matapersones". Es de lo que mes se parlava ahir just després de creuar la meta. Tots es clar no, el guanyador i en diferencia de la cursa s'havia pegat una passejada  per les nostres terres.
Feia moltes curses que havia deixat de banda el escriure. Tenia altres preferències. Aquest cop es diferent tinc que explicar el viscut en aquesta, l'última cursa llarga de l'any.
Els organitzadors estaven preparant una gran festa per a nosaltres, entre la marxa i la cursa no quedaria ningú indiferent. Una bona promoció i un cartell (a priori)  de favorits, que grans curses voldrien haver firmat en la seva 1º edició.

Paüls 6:05 AM comencem els tràmits per recollir dorsal. Moltíssimes cares conegudes i cap al cotxe a preparar-nos.
L'amic Adolf passa com una bala am el cotxe, ni ens beu, seria un presagi del que mes tard passaria en la cursa.
Compte en rere, i tots els voluntaris il·luminen el carrer en torxes (pressiós) creuem tot el poble fins a la zona mes alta i per la part dreta del cementeri enfilem els primers 1000m+
El pilot es posiciona i la fila s'estira igual que una serp de colors variats. 5 som els que anem agafant algun que d'altre metre, fins que arriba la primera baixada, per a  remuntar fins al Tossal d'Engrillo (1072m)

                                                       Pujant cap al Tossal (foto de Manel)
El grup es desfà i cadascú mira per ell, em sento be, crec que puc tenir un dia en que les cames funcionaran. Després de les dues ultimes setmanes, era un misteri pensar en que podia lluitar per alguna cosa en aquesta cursa.
Els números son el que diu l'organització 4000m+ per a sols 50km (costara pair-ho)
Ja de començament el Jaume i jo ens agrupem, mes tard em comentaria que li costa posar el motor en moviment i es troba como do am el ritme que duc. Comencen els tobogans pujam 400m+ per a baixar-ne uns tans i d'aquesta forma anem sumant metres, dona gust transitar per algun tram de pinassa, sembla com si ens agüessen tirat una catifa.
Poc antes de trepitjar Sant Roc (km21) ens atraparia un grupet de 4 corredor, entre ells els meu mestre Adolf, em comenta que esta prou be i jo penso que entre les seves paraules hi ha un missatge xifrat (et donaré guerra)
Avituallem de forma rapida, aquí esta el meu pare, que l'hi esta agradant este "mundillo" i no se ho ha volgut pedre. Menjo un plàtan, em comenta que els tres primers van sols i nosaltres podem unir forces.
Un cop recuperat, surto en busca d'algun  del grupet, que ja a marxat mes rapit, no vull que pensen que poden.
Quin munt de sorpreses que te esta cursa, estem dibuixant unes fulles de trebol sense separar-nos molt del poble de Paüls, canviant de direcció constant ment.
Ens trobem molt prop de la meitat de la cursa i m'han adono que poc te d'ultra, mes be sembla una marató "mal mesurada" Avituallaments ràpid, duresa extrema i ritme frenètic (al menys els primers 20km) Comencem a parlar com diu el Jaume pareixem el "trenet" sempre al mateix ritme "xu!!  xu!!"
Entre els quatre segur que sumem 10000km nomes enguany, estem per al canvi d'oli...
En arribar a la part mes alta, comença de nou un descens frenètic i l'Adolf proba d'estirar la corda un parell de cops, fins que cap al kilòmetre 33 o aconsegueix. No marxara molt lluny, 5 minuts però suficient per a deixar-me una mica atropellat (al igual que al matí) mentre em recomponc intento que no s'hem noti molt.
La cursa va passant, però els tobogans no s'acaben. Es dura fins al final. A estones ens quedem sols el Jaume i jo, comencem a tenir el cul pelat en aquest tipus de curses. Ens coneixem prou be per ajudar-nos en el que faci falta. Finalment arribem al primer avituallament que també serveix d'últim ens prenem un got de cola a modo de brindis en 25 minuts estem en meta i ens informen que el primer a fet un temps estratosfèric de 5h55m "xapo!!!" Miguel Caballero
Perdem altura sense encantar-nos però petant la xerrada, fins i tot mirant les vistes, espectacular. A estat una proba molt bonica, ens a costat 7h però sembla be que a estat una estona.
Encara que moltes voltes sembla que estiguem barallats, per que no xerra ningú, sempre es un plaer compartir kilòmetres en molt bona companyia...
Els corredors d'Alcanar van complir les expectatives, assolin els seus límits i en particular el Xaneta
aconseguit acabar una Ultra de dia.

                                                                     (Foto Manel)
                                     De les victòries es treu pit, però de les experiències records.

KM Vertical (Roquetes)

Passat l'estiu tornem a la carga en el circuit Terres de l'Ebre.
El Km Vertical a Roquetes es una cursa molt rapida, casi,casi al esprint. Es tracta de progressa per un recorregut molt tècnic al llarg de 6'5 km i un desnivell de 1350 m+
Sent el sostre de la provincià, el cim del Caro es el punt final del recorregut.
  Després de fer una volta per la fira i menjar el que l'organització te preparat. Estem tots en bon humor esperant el bus que ens dura fins la sortida.

Surten les noies, comencem agafar posicion i serà una sortida prou rapida. Tots a l'hora, encara que no sent del meu agrado es el que hi ha. Fa un parell de setmanes vaig tenir la sort de venir a reconèixer el terreny i vaig treure algun punt de referencia.
  Comença la prova i els favorits prenen posicions, tots fem rapits moviments per a millorar llocs. La duresa del recorregut ponte ens posara a tots al ritme.
 Entre els que obtem a la classificació final, els quatre primers. Cadascun en els nostres particulars problemes.
Al taulo final es reflexa-ria el estat de forma, Juanma, jo, Lhousain i Ramon. Encara que a l'arribada es pot veure clarament l'esforç en treure cada metre possible al contrincant.

Es fantàstic i demostra una força de voluntat immensa veure a un home invident fer el mateix recorregut que nosaltres, no sense problemes, es clar, però en les mateixes ganes e il·lusió que consevol altre corredor.

Bravo per ell.

Afrontant la part final.

Després d'uns dies de descans e tornat a entrenar. Moltes hores i experiències les viscudes en les 2/3 de la temporada. Preparats per afrontar l'última, espero que estigué plena de bones sensacions.
Com molts m'haveu felicitat per les rets socials i d'altres pel carrer ja sabeu que som un mes en la família. Motiu pel qual encara lluitaré si cap cada posició en la línia d'arribada.
Si ja o se no em guanyo la vida, ni tan sols sortiré mai a una portada d'un diari esportiu, el que si tinc molt clar que soc per naturalesa competitiu i el que m'agrada o faig en tots els sentits.
Enguany a principi de temporada em faig escriure una llista de les curses que volia competir (al mes pur estil Kilian) i l'he estat seguint al peu de la lletra, mes el repte de les 52 vegades la Torreta 765m i alguna coseta mes. La veritat es que no podia imaginar al mes de Gener, quant la redactava, que tot sortiges tan be. Estic molt content i en ganes de seguir endavant.
Si ja o diu la dita "Quien la sigue, la consigue"
Moltes gracies de tot cor a tots, per les felicitacions  rebudes des de tots el racons del mon.

Eunmilak´13

"In extremis" a ultimes hores de la tarde, es quant aconsegueixo que el meu pare s'anime a venir en mi a Beasain. Fins ara tenia de fer el viatge tot sol. Un al·licient mes per donar-ho tot a la cursa.
Sols han passat 5 dies des de la NQ. La recuperació a estat importanticima aquesta setmana, però treballant de 7h a 15h digueu-me com tenia la son. Per a postres el dia "D" em llevo a les 4h de la matinada per aconduir fin al País Basc.
Excuses a banda, ja hi som aquí, no tardem ni deu minuts en trobar cares conegudes, gent de la terra, amics del Facebook. Si ja ho diu la dita (allí on vaigues que en hi agui dels teus) Recollida de dorsals i a dinar. Te molt bona pinta, aquesta organització esta preparada. Desprès de dinar descans, busquem una bona ombra i relax....comencen els dubtes.
He portat al meu pare a 500km de casa per a estar bona part del temps en un poble desconegut, entre gent que no coneix i jo m'entre corrent per la serra, quina boxe ria. Un motiu mes per a complir.
Es prop de l'hora de sortida, tot es nou per ell, es el primer cop que em veu preparar tot. Els dubtes li so venen. Per a que els pals? quina motxilla mes petita que duc, en comparació a la dels demès? per que son les bones que preparo? Ja em va be així m'entre li explico faig repàs de tot.
Li explico molt tranquil, com si ell tingues de córrer al meu costat, balla experiència seria.

L'hora de sortir i comença el joc, no tinc mes que la referència del Marc del 2010, 27h32m, en aquest cas i en les condicioni que arribo havia pensat en intentar baixar de 29h, acceptable...
Li explico el pla de ruta al "mana gement", e intento no deixar me cap detall per a ell gaudeix-he com jo de l'estada.

Les primeres rampes son d'escalfament, molta humitat i la suor ja em tapa la vista (sobra tot) per sort nostra es tapa el cel pareix que pron te descargara. A penes estic en el km8 i estic sol com un mussol. Primer avitualla ment (espectacular) la gent que hi ha seguint la cursa. Menjo algú de meló i  surto. Paciència, pron te caurà la nit i la cursa es contra mi. Agafo un parell d'unitats a la primera cota alta (km15) em col·loco en 6ª posició que aguantaria tota la nit. En l'abituallament de Zumarraga es repeteix l'historia, molta gent animant i et fan créixer. Segueixo endavant com un valent. Un altra dent del perfil fins als 800m d'altura i cap a Gorla (km 30). Cau la nit i comencen a caure gotes, entre que meu penso i tal quant al final m'hi decideixo a treure la jaqueta, para de ploure "merde" tornar a llevar.

El trajecte nocturn tenia de ser espectacular, llàstima de passar de nit, molts de prats, pujades espectaculars i la referència dels perseguidors que facilita la nocturnitat. Azpeitia es descobreix al final d'una baixa espectacular per un camí empedrat, entro al control sobre les 24h de la matinada (km55) Aigua, menjar que no descuido en cap moment i som-hi, la gent jove es deixa la gola animant.
Un desnivell positiu de 1000m per a coronar en el (km70) fan tremolar un poc les cames que no estan molt fines, per a sobres rellisco en l'herba mullada un cop i em faig mal al turmell esquerre. Penso lo pitjor, però segueixo antes que es refredí. Arribo a Tolosa (km80) i em donen referència del cap de cursa, 20 min. el cinquè, però no li trec suc a l'asumte, encara falta molt i tinc dubtes... Aquí esta la vosa que no he deixat res, menjo demano una pastilla miraculosa (Ibuprofeno) em trec la son posant-me en marxa.
Com no segueixen les pujades, fa estona que he tret els pals i m'estan ajudant a progressar, l'ascens per els prats no es del tot còmode, en arribar al cim els i comento que estan molt lluny i els voluntaris es posen a rriure. La baixada fins a Amezketa es bastant còmoda i arribo ràpidament (km100) 14h de cursa son les que duc fins aquí. Entre tot això un Portuguès que després es posaria "farruco" m'ha adelantat en un moment de devilitat, penso que no el veure mes, que equivocat estava.
En resumides qüentes s'ha fet de dia i desprès de tenir problemes a ultima hora en el frontal. S'ha fet de dia i em poso un altre cop en feina, Txindoki son paraules majors de 200m fins a 1400m en varies agulles després tot seguit que pareixen in terminables, una i un altra i un altra, així fins a 5. Ostres un que conec el Iker Carrera paseijant-se per estos montes.
Iker-  Que tal? Como andas?
Jo-  Buf, fundido...
Jo-  Esto no termina?
Iker-  Lla te queda poco, por arriba hace mas fresco...
Jo-  Graciàs, boy...
Per a la primera vegada que parlo en ell no esta gents malament.

Arribo al abituallament i sorpresa el "Portu." que fa una estona que s'espera bevent aigua fresca. Ens posem a baixar junts i li deixo agafar un metres, bull conservar cames. El tram fins el (km 119) Uarrain es farà molt Llarg i calorós, son al re dedor de les 11h de matí i torna a picar fort el sol. Surto en companyia del Marco Antoni (ja li se el nom) i començo la gerra sicologica, pujant li trac metres i baixant me'ls treu ami. Alguna cosa tinc que fer per distreurem mentre passen els kilòmetres. Que per cert no se de qui va ser l'idea de marcar en pals kilometrics de 116 al 126 però es agoviant en ganes. 5'30h em costa recorrer el tram de 25 kilòmetres i el Marco ja fa estona que l'he perdut de vista, arribo a Etxegarate (km130) totalment destruït em per l'orgull que no em poso a plorar, asta el de la creu roija em diu que em beu molt mal. Ara si tinc calcetins i sabatilles llimpies, demano per rentar me els peus i torno a veure a Iker.
Iker-  Haces mala cara...
Jo-  Lla lo se...
Jo-  Voi a canviar-me el calazado...
Iker_  Tomate tu tiempo.
Sábies paraules que retronarien dins el meu cap durant les següents 7h.
Li crec com un bon nen, a punt se sortir, sorpresa la primera dona arriba la Nerea Martinez. Bua!!! Gerra
Em poso en moviment i poc a poc em fico en situació, un parell de tobogans i comensa la ultima pujada forta, el Aizkorri que es corona cap al (km 145) però abans en un control em diuen que duc un cadàver a pocs minuts. Imagineu qui es? intento localitzar-lo visual-ment. però entre el bosc es difícil. Arribo al  túnel de San Adrià, tantes voltes que l'he vist en fotografies m'he emociono i tot. A mes el Iker un altre cop.
Iker-  Venga que tines a un Portugues aqui delante....
Jo-  Si, lla lo se, pero cuando me hacerco, el "cabr..." se crece.
Iker-   Animó, que tu vas mucho mejor.
Jo-   Gracias, boy...

En aquets espectadors, com no animar-se. En poc mes de 10 min. ja el tinc a vistes. Ara si vaig a per ell. L'enxampo i corono la cima (espectacular) jo al davant. Li trec uns metres a la baixada, però no es rendeix.
Oazurtza (km155) Trobo als companys de la UEC Tortosa que estan fent la G2h i em diuen que malaurada ment pleguen i que em veuran en l'arribada. El Marco em surt a traició m'entre jo xerro, però se que no anirà lluny esta mitxor que jo. Tot es confirma, l'enxampo i em fa la goma, no pot, sento que la batalla sigues en ell, per un miserable lloc.
A 10 kilòmetres de meta, Mutiloa li comento que portem al darrera una profesional i que en el moment que olore la meta si ens despistem ens passara per sobre. Ell a avituallat fort, un cafè i un got gran de cola, esta ko!! se que en el moment que arranqui es quedara clavat. Però es legal, reconeix que jo puc mes i m'invita   a marxar. No m'ho penso i tiro fort, ni tan sols ho intenta.
Veig el poble i penso que e sofrint molt per arribar aquí, se que si no hages estat el meu pare en meta no hauria acabat. Sent la primera vegada que venia no li podia fallar.
El passadís d'entrada es Llarg i molta gent aplaudeix els últims metres, genial, ja hi soc, patín però ho he aconseguit. En creuar la meta m'invadeix un sentiment de satisfacció, e complert i em tiro a sobre del pare.
Moltes histories que comptar camí de casa, per part d'ell i meua....però això quedara per nosaltres.
Juan José, dorsal 51, posició 6é Eunmilak "Espectacular", 27h 28m.

Volta a la Cerdanya (56km)

Fa molts de dies que no actualitze el blog, e començat a pensar en la feina que tenia per davant i les ganes de fer les coses millor han estat per d'amunt de tot.
La Volta a la Cerdanya em va donar l'espenta nesesaria en el moment adequat. Alguna cosa sobre el futur passava per que els resultats sigueren els bons.  Les previsions no eren gaire bones, plouria molta estona, però tot allò m'afavoria. Tenia el material i les ganes per a córrer força estona sota l'eigua. Els companys i rivals tenien el mateix entusiasme que jo. La cursa va estar renyida, les posicions de podiúm eren fixes, però els que lluitarem per la copa estàvem un pel mes endarrerits. Al final i deguts als canvis de l'organització deguts a les males previsions van propinar un final d'infart....Tan pron te vaig saber que la cosa s'havia retallat, vaig canviar al plat gros i ficar uns minutets entre els perseguidor. Per a tenir marge de cara a l'arribada (bastant planera)
Una cinquena posició final, em va servir com a una espenta de cara a la final de la Lliga. Tinc que córrer la Núria-Queralt. A una setmana tan sols de la Ehunmilak.
Dos curses del Circuit Terres del Ebre i em trec el gusano de la competició, no tot a de ser estar a tope, es pot gaudir en bons amics i bona companyia.
http://www.ultrafons.com/es
Santuari de Núria 9h15m, a falta de res per que comenci la ultima proba, tinc les coses clares, serà dur, farà calor, però la preparació ma deixat a bon lloc. Ara treballo al camp, torno a ser pagès, treballant de set a tres dins un túnel invernadero, es pateix molta xafogor (com en una sauna)
No serà avui el dia que plegui. Comensa la cursa i surto tranquil, controlant els intenten de traurem de lloc, arribem a la font de l'home mort i no paro. Començo la pujada sense pals, molt sua fins dalt. En arribar al pas dels Lladres m'atrapa el dorsal 1 (guanyador de l'any passat) i seguim junts per els tobogans fin a la Molina. Ja sa unit un altre actor, el que al final seria el tercer. Veig molta diferencia entre nosaltres, l'un es queda i l'altre puja avança per la pista esqui corrent. Quina serà la bona?
Coronem i cap baix  un altre cop, arribem al refugi...seguim a bon ritme. A pocs metres de Baga ens despistem un estona, ant tret cintes del marcatge. No em calen ja se per on es, a la tercera va la vençuda.
Aquí es ta la clau de la cursa es l'hona punta de la calor i estem en un forn, si no surto rapit d'aquets clot o pagaré car després. Tinc a un contrincant pel davant, però els que veritable ment tinc que controlar son els que porto al darrera, gent experta i am ganes de fer-ho be.
Estic en els peus del Pedraforca, la muntanya imponent...nosaltres el deixarem a l'esquena per a pujar l'ultima fins el Coll de la Gallina Pelada, 1500m+ del tiro que poden fer mal a qualsevol.
Soc a d'alt de tot i m'ha costat mes o menys 1h35m, el que queda a de ser facíl. Ritme còmode riu a baix fins al càmping a 7km de meta, paro els hi demano una cervesa, però de sobte arriba el segon "catxis" a tope fins el final. Soc al monasteri de Queralt, l'ultima vegada passava les escales mixt enrampat, ara les salto de dos en dos. Entro a meta i el Lluís s'hem tira a sobre per felicitar me, estic molt content, s'ha aconseguir, la Ultra Núria-Queralt i la Lliga Catalana.
El primer que penso, e tingut grans ribalds, al igual que jo han fet un esforç grans per estar apunt en totes les curses. Enhorabona a ells també.
Però tan bon punt a acabat esta, em queden 5 dies per la següent i no serà "moco de pavó" Ehunmilak 168.
Dormint les hores que toquen, una alimentació equilibrada, i estiraments....a part de deixar els problemes enllestits abans d'una cursa son les claus de l'exit. O almenys es el que a mi em va be.
http://www.92km.com/