II Ultra Trail Emmona

Una cursa mes i ja va la quarta del calendari de la I Lliga Catalana d’Ultrarresistencia.
Afrontar una proba d’aquestes característica no ha estat cosa fàcil. Encara que no sent un esport d’equip, tenia la moral vaja desprès del fatal cap de setmana que havien tingut molts de company a la ultra d’Andorra…
Divendres sortim cap a Sant Juan de les Abadesses, punt d’inici de II Ultra trail Emmona, 106km i els seus 8500m de desnivell positiu ens posarien a tots al lloc que ens pertoca.
Matinada, dorsal, equipar-nos i cap a la sortida. Moltes hores pel davant i unes rampes que donen molt que pensar.
Sortim tranquils hi ha respecte al que ens espera, la gent es reserva i ningú dona la cara.
Començo des de darrera amb un trot suau e intentant no esgotar-me massa en les primeres rampes cap al Taga 2040, PC01. Cota molt bonica des de on es pot beure la següent pujada als Tres Pics, PC03. Sento com la gent s’esforça per a guanyar posicions i jo entro en la dinàmica de continua al meu ritme. Sense donar molt de gas atrapo al Dani i al Jordi, els conec de l’any anterior en aquesta mateixa cursa, van ser els guanyador arribant junts a meta. El ascens al coll de la Marrana CP04 em fa recordar tots aquells anys per els cims del Pirineus. Quant el Toni, el Xaneta i jo sortíem en divendres per a fer cotes de mes de 3000m i ens tiràvem hores per d’alt de les crestes…
Un dels punts claus de la cursa era el pas per la cota de Bastiments (2883m)CP05 on tenia tot l’estona el punt visual de referència i a grimpar per d’alt els blocs de pissarra.
El següent punt de control no seria fins al pic de l’Ínfer (2869m) CP07 el qual arribo un poc cansat, cosa que casi en venia al pelo perquè tot seguit tenia un descens fins al santuari de Núria de 800m, per a recuperar cames. El Jordi que sempre havia estat a una distancia prudent m’atraparia abans d’arribar a fixar CP08. Sorpresa tots estan aquí menjant, el Manel, el Dani, Jordi i jo, el cap de la cursa…Bon moment per a omplir el depòsit de combustible i prosseguir junts.
Ja feia estona que sospitava que en algun moment m’intentarien despenjar, que s’acabaria anar espai. No l’interessava a ningú menys a mi, que estigues amb ells. Es lògic cadascú tenim els propis interessos i els tres son del mateix equip.
Jo sense pena ni gloria segueixo tenint la referència visual mentre remunto una de les rampes mes fortes del dia, camí del Puigmal 2910m. Molta gent aprofita el bon temps i es creua amb nosaltres gaudint d’una bonica excursió. En coronar cim em dono compte que anem molt davant del horari previst ja que encara no a arribat ni l’organització a muntar el control CP09. Una llarga baixada de casi 1900m em duria fins al punt mes vaig de la cursa CP10(Planoles), el ritme el duc tranquil no tinc res a guanyar i si molt a pedra. Un altre control i els kilòmetres passen entre boscos i sendes, sembla mentida però el paisatge es quasi be de selva tanta vegetació i tant verda.
Per segona vegada torno a atrapar el cap de cursa, s’han aturat a un control que no estava muntat i han aprofitat per menjar el que els acompanyants els duien, M’ofereixen, però amí em sap mal i estic servit en el que duc. Continuem baixant plegats fins al següent poble CP11, on trobem al Manel, que sense rom, dona voltes buscant el camí.
Comença un altra pujada de 500m, penso per a mi, que ja podria ser la ultima, desprès de tot el dia començo a tenir les cames carregades.
Fa estona que no he begut i veig al Dani que s’ajup a un marge, a la dreta del camí, es un abeurador de baques i jo faig el mateix (quina aigua mes fresca)…
En coronar el pas per la collada de Grats 1248m, intueixo que ja hi he passat per aquí, l’any anterior i de nit. Forma part del traçat de la 1ª edició del trail Emmona. Es un al•licient per a recuperar forces i tirar cap a vall en mes ganes.
Moltes baques per la senda i el control que situat en la Ermita de la Mare de deu de Mongrony CP12 no acabà d’arribar, però un altre cop he atrapat el cap de la cursa i decideixo (si em deixen) continua amb ell i a beure que passa…
De moment be perquè el Jordi ens a deixat tirar a nosaltres davant, es beu que no es completament en forma…
Sortim cap a Campdevanol CP13 a un ritme molt fort intueixo que ell Dani es vol desfer de mi, en una pendent un poc tècnica es deixa caure en força i jo crec que ja no el veure mes. Quines coses encara no he arribat al control i resulta que el torno a enxampar. Avituallem i tirem en busca de les ultimes rampes del dia, res comparat al que ja em passat. Cau poc a poc la nit i comença a refrescat traiem els frontals i el últim pas entremitjos (Saltor CP14). En poc mes d’una hora som a meta i ja veig prop la possibilitat de fer podí.
El company de fuga comença donar signes de debilitat no esta al 100%, jo no vull deixar passar l’oportunitat i continuo a un ritme còmode, en el tram final una senda oberta per a l’ocasió dificulta el nostre abans, però serà un esglaó fàcil de superar.
Ja som i veig les llums, malauradament per als dos el Jordi que s’ha refet esta a pocs metres de nosaltres i comença un esprint difícil de guanyar...
El cansament i les hores han passat al record en el moment que creuem la meta, 16h37m i una tercera posició que te gust de victòria, per la duresa de la prova.
Una organització quasi perfecta i una camiseta Finiher molt xula es la guinda de la tarta.
El Xaneta que a 2minuts de estirar-me al sac m’apareix per la porta a fet com ell diu un entreno de 60km i 12hores.
Ara el calendari pren un descans desprès de aquest mes de Juliol inoblidable i apretat fins a Octubre, en busca de la ultima Ultra que esdevindrà a diferencia de la categoria Femenina, la que decidirà tot...

Andorra Ultra Trail'11

Aquest passat cap de setmana va sert molt dur per a molts trailers companys de fatiga, aquí va un petit homenatge.

21ª Nuria-Queralt

Un cap de setmana passat i un ultra mes al sac, encara que soni a topic típic es així.
La Nuria-Queralt ultra trail, en la seva 21ª edició s’ha convertit en una proba més del calendari Trail.
A les set del matí ens presentem a la parada del bus pera dirigir-nos en busca del cremallera de Núria i de cap a la sortida del que seria la tercera proba del calendari Ultraresistencia Català.
Un espectable impressionant de la naturalesa es el vaig poder gaudir en el punt de trobada. Una nova aventura de resistència que posaria al límits el nostre cós amb el recorregut elegit per la organització.
Des de el començament ja es podia intuir que hi havia molt de nivell, algun dels coneguts eren de segur candidats a guanyar la carrera que ens ocupava.
En la primera campanada de les onze es posa el cronòmetre a cero i a corre tots, una pujada de 500m per comença fins el primer control, segueixo al guanyador del Coll de Nargó, el Manel, mes tard me n’adonaria del error. En la rampa següent veig que em obri’t molt de metres entre els perseguidors i el terreny es força empinat, res a enveixár a un Kilòmetre vertical.
En un tram de transició entre un corriol i l’altre aconsegueixen enllaçar en mi el Jaume i un altre noi que tiraríem junt fins al control i en busca de les rampes de la estació d’esquí de la Molina.
Durant tot el dia hi haurà canvi de líder, des de que en el 55km el Manel decideix plegar gàbies. Primer es col•loca el amic Aguiló que tiraria fort sense possibilitat de seguir-lo ningú. Més tard i sense saber-ho nosaltres el Mateu (corredor del Diedre)
Fins que a la ultima rampa el Jordi i el Jaume acaben per atrapar-ho.
Durant la part central del dia i bona part de la tarda ens quedem sols el Jaume i jo tirant amb ganes del carro, fins que en un tram de tobogans ens atrapa el Jordi, segon classificat a la general de les Ultres, intento seguir-lo però en el següent avituallament se m’escapa.
A partí d’aquest punt la cursa agafa un caire per a mi molt diferent, passo de ser el perseguit a el perseguidor. Una feina que m’agrada, em sento en força i aconsegueixo mantindré la referència amb el cap de cursa visualment. En la ultima pujada tinc a tiro de pedra als perseguits… Pron-te es farà de nit i tindre que treure el frontal per poder seguir, moltes coses em passen pel cap, llàstima si sàpigues com acabaria tot pot ser reaccionaria d’un altra manera. Als últims kilòmetres em sento eufòric i se que serà molt difícil que la gent del darrera m’atrapí, algunes coses del recorregut que m’ha comtat el Xaneta em fa recordar que per els últim tram tindre que treure un cop de Quàdriceps per poder aguantar el ritme de baixada per les escales del santuari de Queralt. Em fa l’efecte de que el poble de Berga cada cop es més lluny i això que puc sentir la musica del ball que es celebra en la plaça major, junt la meta, en l’arribada molta adrenalina i ja a acabat tot 13h09m. 4º classificat i sols una desil•lusió tot i la bona posició no he aconseguit aguantar el primer lloc de la lliga.
Ara tot esta fet a esperar la proper, l’Emmona, temps de recuperar i seguir treballant per a fer la feina vent feta…
Felicitar a l’organització per la feina i que espero que d’altres n’aprenguin.
El Xaneta n’ha acabat la primera de la lliga en un temps de 22h15m.
I també felicitar a la Bea, una noia que vaig conèixer després d’haver-la vist unes quantes vegades en aquest estil de curses. Es mereig una menció especial per el seu gran somriure

http://www.92km.com/index.htm

Fredes-Paüls'11

Encara que fa dies que no introdueixo cap novetat, es precisament per que la temporada es troba en ple auge d’entrenaments.
En aquets moments es quant es te de treure el suc a les pedres i que arribar a casa amb la camiseta plena de teles d’aranya sigues sintema d’haver passat el primer del dia per aquella sendera. Al espolsar les sabatilles surtin una varietat de llavors de l’herba trepitjada que ni en un jardí botànic….
Bona senyal, però aquets passat cap de setmana vaig tenir temps de pujar a beure la sortida de una de les probes, per amí mes mítiques de la zona. La Fredes-Paüls’11.
Moltes cares conegudes i gent complanys de fatigues, d’altres curses.
Algunes fotos i molts d’ànims per a tots es que vaig treure de la maleta de viatge.
Al final el que menys importa es la classificació…encara que es van aconseguir uns molts bons temps.

Fredes-Paüls 2011

II UT Coll de Nargó

UT Coll de Nargo

Aquesta cursa l’afrontava molt vaig de moral. Havia pesat una mala setmana.
Entre els entrenament i la família, necessitava una espenta extra. Per sort va arribar dos dies abans de la prova, quant al beure la classificació de la ultima veig que no ho havia fet tant malament.
Com sempre cotxe i al plegar de treballar a buscar el primo a Tarragona. Que sense pedra temps en dirigim cap a Coll de Nargó, punt de trobada del amants de les Ultres.
Nit passada per aigua i molt dubtes passen pel cap, quina roba ens fiquem o quin menjar…per cer duia uns calcetins nous, que al final en bon criteri vaig decidir no estrenar, els egüera tingut que tirar a les escombraries en acabar.
Es de dia, el “bocata” entre pit i esquena, la motxilla preparada i tot llest.
Es dona la sortida com es normal en un compte a rere i a corre. La gent pren posicions i a per la feina, que en hi ha molta a fer.
Tenint compte tardaríem menys 1 km en tenir els peus xops, Això em preocupa ja que son moltes hores per davant tot i que no fa gaire fred.
Cares conegudes i alguna de nova, però tots amb el mateix propòsit, arribar amb el menor temps a meta.
Crec que tinc bones sensacions per poder fer un bon paper, encara que el més interessant es puntuar el Màxim per al còmput global de la lliga.
Primers controls i gent que ens aplaudeix al pas, les cares encara son fresques i rialleres, pon-te canviaran a pitjor. El pas de les hores es directament proporcional a la pèrdua de força i ganes. Tenint cura de no pedrencs anem fent i ja som al 32km, un altre cop sabotatge de cintes (quina poca faena que tenen alguns). Un temps preciós que de ben segur aniria de pel•lícula per anar més tranquil.
Moltes voltes les coses no surten com un espera, o te uns plans en el cap que es poden esforçar per culpa de la climatologia.
Però aquets com no, va ser així, en cara que degut al cansament en els últims kilòmetres vaig tenir de tirar de cop de ronyo. A la fi en un esforç de ritme segur i constant les marques es mantenen.
Un reagrupament de gent va se la resposta més segura per entre tots trobar el camí marcat per l’organització. Amb un noi ultrafondista d’Andorra aconseguim sortir del fons del barranc i aconseguir d’aquesta forma posar terra per mig al grup que ens segueix. Dos persones son les que duc al davant i sento que tinc coses que dir, però una pujada molt forta em fa canviar d’idea, pot ser l’aigua que cau en fúria, el fang i la falta de bon menjar, em calen en contundència dintre meu.
Son moltes hores sol i la trucada de la meva dona serà una cullerada de aire per a la gola seca. En un moment donat reconec el camí que segueixo, i tant he passat dos vegades en el recorregut de la Circular del Pantá D’Oliana, axó també em dona ànims i espenta per un rato més. Falten poques hores per a que s’amagui el sol i pon-te tindre que treure el frontal. Per sort en la ultima ascensió del dia para de ploure i em trec el para vent, pobre si es pot dir així, m’ha salvat d’una bona. Per avui duia un impermeable de 1000pts que feia més de 15 anys que el tenia.
Molts descuits van ser la tònica del dia, uns descuit que podria evitar en un futur preparant encara mes estes curses.
Arribant casi a meta la Judit, primera noia a UTBCN, a Andorra les dos edicions entre d’altres coses, m’agafen des de darrera i anem junts un estona.
Ja soc a meta i un altre cop he aconseguit ser Finiher de un UT. Una medalla serà tot el que guardarem al record d’aquesta proba. Una cursa que sense mes pena ni gloria i sense ànim de desmerèixer la feina feta d’alguns, la llevaré de consevol calendari meu i res més afegir.
96km i 14h08m
Amb un mal de peu que no podia més el Xaneta es retirava al kilòmetre 72. Un mal començament de temporada, dos de dos…

UTBCN 2011

Ja fa uns dies que a començat la 1ª Lliga Catalana de curses d’ultra resistència.
En la seva primera edició la Ultra trail Barcelona a estat un escaparat per a conèixer el part natural de la serra del Garraf, paratge desconegut per amí.
En molta il•lusió afrontàvem aquest nou repte de 110km i 4600m+, sols el “primo” i jo.
Un viatge tranquil la nit abans i a dormir al cotxe company inseparable d’aquetes estades. Despertador, esmorcar i cap a la sortida a recollir el dorsal. Puntualment es dona la sortida a les 7h del matí, moltes cares conegudes i cames que donaran guerra tot el dia.
La resplendor del sol ja ens ofèn tan von punt comença alçar vol l’astre rei, a de ser un dia molt calorós, confiem que l’organització tingué previst un bons avituallaments.
Comencem a pujar després del tram neutralitzat un grup de 5 o 6 persones, anem a bon ritme i de sobte una rama, ¡¡¡zas!!! Un considerable tall al cap, rellenteixo la marxa ja que em molesta un poc. Primers compassos de la cursa i tots estem xerrant. Portem al Jaume entre nosaltres que es de l’organització i es sap el camí molt be, com no si la dissenyat ell.
En un moment de descuit primera errada del dia, km 15 entre terra de ningú jo i un altre noi no sabem per on tirar, ens han tret alguna cinta del marcatge. Ens agrupem uns quants corredors fins que arriba un amb GPS, gir a la dreta i ja tornem a ser remuntant posicions. Passem junt a un observatori astronòmic en el punt més alt, la vista es esplèndida. Durant el descens em dono compte que no duc ben cordades les sabatilles i tinc que parar un moment, que els rivals aprofiten per posar terra pel mig.
Continuo sol i pon-te m’entono que he perdut el fil de la cursa, no tinc temps per corregir. Menys mal ja que lo que vindria desprès seria pitjor.
Unes quantes hores sol donen que pensar i se que no he vingut fins aquí per a passejar. Cada cop els desplaçaments, les inscripcions, el entreno per el Montsià, son motiu de reflexió i no deixaré perdre l’oportunitat d’acabar aquesta cursa.
La calor es molt forta, sembla que ja no recordava que era això de suar tan fort. En arribar a un control al fons d’una vall, entre boscos de pins veig als de l’organització, però la meva vista es fixa en el riu d’aigua cristal•lina que corre sense alteració per les roques. Quin plaer refrescar el cap i les cames.
Tan bon punt estic continuo amb un noi a ritme viu, els “calambres” degut a l’escalfor de l’ambient cada cop son més constant. En un encreuament del recorregut a hagut un sabotatge per part d’un propietari que a tret molt de terreny marcat. Comencem a reunir-nos gent sense saber per on seguir. Al final la decisió a estat Salomònica seguir per la carretera fins el proper control km58, allí ens assabentem que em retallat 8 kilòmetres i el pas per un control, els primers encara no han passat.
Estic cansat i sento malestar, decideixo deixar passar una estona abans de continuar.
Un tram de pista remunta’n una pujada cap un altre cim de la proba, penso que passat ja
L’equador de la jornada i amb més de la meitat del recorregut al sac les coses es beuen d’un altre manera. En la sortida d’un altre control començo a trobar-me millor el sol afluixa i paradoxalment el cel sesta ennegrint, amenaçant ploure. Tan sols l’idea de que pogué refrescar m’anima a començar la remuntada de posicions.
Tornant a passar pel control de Begues, en dono per satisfet en el temps previst d’arribada i surto desprès de haver vist varis abandonament am més força que mai.
Quasi tot el dia sol, calor sufocant, ara es posa a ploure. Tenia l’idea clara des de feia estona no em posaré el para vent encara que caguen “xuscos” de punta.
El tram final a falta de pocs kilòmetres per a Sitges el vaig fer acompanyat d’un maquina de l’asfalt, un dels pocs que va completar el circuit sense saltar cap control.
L’arribada com es pot veure en la foto molt pobra de públic degut a la pluja.
La classificació final pendent de revisió per el comitè de la Lliga i de moment res de punt per a ningú. Ni tan sols puc dir la posició final i el temps exacte.
La llàstima va ser el Xaneta que degut a una mala preparació del material va tenir que abandonar en el km70 al caure-li la nit a sobre.

Trail de Citadelles

L’Àguila torna a la carga, el passat cap de setmana i aprofita’n el pont de setmana santa el nostre amic i company Aguiló es dirigí al sud de França per a disputar i gaudir d’un poc de tranquil•litat en un dels Trail mítics del Pirineus.
El dia acompanya als corredors ja que tal que a les nostres terres el temps a estat idoni per a córrer. Ni fred ni calor, un cel nuvolat i amenaçador.
Els resultat, en la línea de sempre i millorant. Dels 10 primers en un temps de 7h49m.
També compartí jornada amb gent de la UEC de Tortosa (una família incansable) en comptes de descansar, no sen perden ni una.

Web;
http://www.trail-citadelles.com/2008/
Resultads;
http://chrono.geofp.com/citadelles2011/score_for_checkpoint.php?poi_id=562&poi_name=Arrivée

UTST'2011

Ultra Trail Serra Tramuntana
Poques coses avui en dia son tan agradables de descriure.
Una fita senyalada al calendari des de fa molt temps. Una idea clara i senzilla.
Una organització que millora com el vi, cada any es fa amb més qualitat.
Gent amable, normes per a ser respectades i les ganes de passar-ho be, la idea principal que hem ronda pel cap.
Per segona vegada visitem la casa de l’Angels, el David i la Nayara. Una famila formidable que ens acullen de bon grat, quan volem a Mallorca per participar en la cursa. Gracies.
El dia de la cursa una sensació estranya t’envaeix, dubtés, nervis, com anirà la cosa?
S’apropa el moment i ja esta. Cares conegudes, comencen a ser amistats en comptes de rivals, això de bonic te aquest esport, no ens hi juguem res.
Les càmeres i els flaixos indiquen exactament on son els favorits i jo m’hi situo, vull sortir a les fotos (perquè no?)
Ens donem les mans i sense donar-nos compte, a corre tota la nit pel davant.
Ultra com aquesta es difícil de trobar, ens dona la possibilitat de viure el recorregut des de dues maneres diferents. El tram nocturn de l’any anterior serà el diürn d’aquest, paisatges nous per a distreure’s entre les llargues hores de soletad i foscor.
La cosa va fina, les cames s’acoplen al ritme que jo mateix marco, tot una facilitat.
A mesura que van passant els kilòmetres amb dono compte que duc un ritme molt superior a la passada edició. El tram final des de Esporles -Andratx el vaig fer en un temps de 3h47m. Aquest any Andratx -Esporles 1h50m. Les cames tampoc eren les mateixes. Els companys que havia fet fins aquí s’han anat despenjant per diferents motius, el Jaume que venia quelcom tocat decideix afluixar, el Javi el mal de panxa no li deixa menjar res i quines coses amí tot em va finet.
Passen les hores i em trobo sol, pas per un control i segueixo per la foscor. L’organització a tingut que modificar un tram de la cursa, molt de propietaris no han deixat passar la cursa per dins les seves finques i un tram d’asfalt de quasi 11km ens espera ( cap abaixat i a mirar a la foscor).
Emprenc la següent pujada forta de la cursa, Valldemosa. Se que es llarga i baixada no ajudarà a la recuperació però l’hi tinc ganes, he patit anteriorment per esta senda.
Arribo al control del km 51 i enganxo el cap de la cursa. El Miquel i el Rafa han tingut problemes amb un frontal tenint que afluixar bastant la marxa. Ara toca patir, se que el ritme que duré serà superior al que jo duria sol. Intentaré seguir la roda.
Es fa de dia en el km 62 Sóller, el tram més complicat de la cursa ja esta aquí. El camí de pedra en sec no tindrà compassió per a les cames un poc castigades, pugem caminant però a molt bon ritme i el Rafa es comença a despenjar-se, llàstima es un molt bon company i m’agües agradat molt arribar en ell a meta.
Continuant a bon ritme el Miquel no em dona descans, tan prop no i el pla del Basses en farà recuperar els quàdriceps. Una altra pujada i quasi tot serà cara avall. Llàstima que la que queda es ni mes ni menys la ascensió fins al coll de la Massanella.
Últim avituallament Lluc i no aconseguim tenir una referència sobre els immediats perseguidors. Tenim que apretar les dents i tirar fort de lo que queda encara que sigues poc. Molta gent en el camí, bicicletes tot terreny, caminadors ens aplaudeixen i ens donen ànims. A mesura que els kilòmetres finals s’aproximen les meves forces decauen,
En varies ocasions li dic al Miquel que marxes, ell pot fer millor temps. Però amb to firma en respon que no!!! Ho te clar vol arribar en mi, moltes coses en passen per el cap. La mes fàcil i còmoda agües segut parar... Lògicament el de menys era la posició ja que el pòdium el tenia clar, encara que no oblido que sense ell no àuria fet aquest temps.
Confio haver respost positivament al seu esforç.
Res no em feia pensar 12h09m abans quan es dona la sortida des de Andratx am el pitral 3 al abdomen que poguera millorar tant els resultats de l’any anterior.
Que dir de l’arribada, sento no tenir força per a somriure de felicitat, la feina feta a estat l’adequada.
Els components de a.e.alcanar han millorat molt els resultats obtinguts en l’edició 2010,
El Juan Antonio Alfara 16ª posició en un temps de 14h46m i el Juan Andres Simó 17h 47m. Enhorabona i a continua.
Moltes felicitats Dani per la feina feta i a continua, gracis.
http://www.ropits.com/utst/index.php?lang=es

II Marató de la Fageda

La segona Marató de la Fageda s’ha caracteritzat per la alta participació i nivell assolit per tots, tan organitzatiu com participatiu. Tan sols cal mirar el temps dels tres primers classificats que baixaren de les 4h.
Molt bon ambient en la línea de sortida i com sempre això passa a segon pla quan es dona el tret de sortida a la cursa.
Situats estratègicament els avituallament son llocs de la marató especials per al rencontre entre els corredors de diferents nivells.
Una cursa marcada des de el començament per el fort ritme en el tram d’asfalt i la remuntada fins a Pallerols, el calor pot ser va ser un factor principal per acabar obrint tant d’espai entre els corredors.
Molta participació dels a.e.alcanar en una cursa especial degut a l’agermanament entre els “Canareus i els Seniencs”. Amb sort desigual per a tots ells. Destacar el millors classificats; Aguiló, Albert, Juanjo, Juan, Ramon, Sisco...
Desitgem que l’organització contínua igual, treballant per millorar si cap quelcom de cosa.
Fins l’any vinent.
http://www.maratolafageda.cat/

VIII Marxa Selva del Camp Muntanyes de Prades

Encara que en una mica de retard, em parlat en alguns membres de a.e.alcanar que van assistir a la VIII marxa La Selva del Camp Muntanyes de Prades. La cosa va estar al estil de sempre una festa de l’esport de muntanya. Aquest any amb una diferencia, al separar el calendari de Marxes, aquesta passava a ser la primera del calendari de resistència, en un cert desnivell. Un dia molt calurós es el que es trobaren Xaneta, Adolf, la Eva, Juan Ramon i algun més que de ben segur em deixo. Seguint el progrés dels últims resultats els germans Queralt segueixen pujant en la llista de favorits… L’Aguilo recupera el ritme de cursa i per fi el “Paquito” s’ha tret l’espineta de acabar en ganes una proba. Enhorabona a tots.