Fredes-Paüls'11

Encara que fa dies que no introdueixo cap novetat, es precisament per que la temporada es troba en ple auge d’entrenaments.
En aquets moments es quant es te de treure el suc a les pedres i que arribar a casa amb la camiseta plena de teles d’aranya sigues sintema d’haver passat el primer del dia per aquella sendera. Al espolsar les sabatilles surtin una varietat de llavors de l’herba trepitjada que ni en un jardí botànic….
Bona senyal, però aquets passat cap de setmana vaig tenir temps de pujar a beure la sortida de una de les probes, per amí mes mítiques de la zona. La Fredes-Paüls’11.
Moltes cares conegudes i gent complanys de fatigues, d’altres curses.
Algunes fotos i molts d’ànims per a tots es que vaig treure de la maleta de viatge.
Al final el que menys importa es la classificació…encara que es van aconseguir uns molts bons temps.

Fredes-Paüls 2011

II UT Coll de Nargó

UT Coll de Nargo

Aquesta cursa l’afrontava molt vaig de moral. Havia pesat una mala setmana.
Entre els entrenament i la família, necessitava una espenta extra. Per sort va arribar dos dies abans de la prova, quant al beure la classificació de la ultima veig que no ho havia fet tant malament.
Com sempre cotxe i al plegar de treballar a buscar el primo a Tarragona. Que sense pedra temps en dirigim cap a Coll de Nargó, punt de trobada del amants de les Ultres.
Nit passada per aigua i molt dubtes passen pel cap, quina roba ens fiquem o quin menjar…per cer duia uns calcetins nous, que al final en bon criteri vaig decidir no estrenar, els egüera tingut que tirar a les escombraries en acabar.
Es de dia, el “bocata” entre pit i esquena, la motxilla preparada i tot llest.
Es dona la sortida com es normal en un compte a rere i a corre. La gent pren posicions i a per la feina, que en hi ha molta a fer.
Tenint compte tardaríem menys 1 km en tenir els peus xops, Això em preocupa ja que son moltes hores per davant tot i que no fa gaire fred.
Cares conegudes i alguna de nova, però tots amb el mateix propòsit, arribar amb el menor temps a meta.
Crec que tinc bones sensacions per poder fer un bon paper, encara que el més interessant es puntuar el Màxim per al còmput global de la lliga.
Primers controls i gent que ens aplaudeix al pas, les cares encara son fresques i rialleres, pon-te canviaran a pitjor. El pas de les hores es directament proporcional a la pèrdua de força i ganes. Tenint cura de no pedrencs anem fent i ja som al 32km, un altre cop sabotatge de cintes (quina poca faena que tenen alguns). Un temps preciós que de ben segur aniria de pel•lícula per anar més tranquil.
Moltes voltes les coses no surten com un espera, o te uns plans en el cap que es poden esforçar per culpa de la climatologia.
Però aquets com no, va ser així, en cara que degut al cansament en els últims kilòmetres vaig tenir de tirar de cop de ronyo. A la fi en un esforç de ritme segur i constant les marques es mantenen.
Un reagrupament de gent va se la resposta més segura per entre tots trobar el camí marcat per l’organització. Amb un noi ultrafondista d’Andorra aconseguim sortir del fons del barranc i aconseguir d’aquesta forma posar terra per mig al grup que ens segueix. Dos persones son les que duc al davant i sento que tinc coses que dir, però una pujada molt forta em fa canviar d’idea, pot ser l’aigua que cau en fúria, el fang i la falta de bon menjar, em calen en contundència dintre meu.
Son moltes hores sol i la trucada de la meva dona serà una cullerada de aire per a la gola seca. En un moment donat reconec el camí que segueixo, i tant he passat dos vegades en el recorregut de la Circular del Pantá D’Oliana, axó també em dona ànims i espenta per un rato més. Falten poques hores per a que s’amagui el sol i pon-te tindre que treure el frontal. Per sort en la ultima ascensió del dia para de ploure i em trec el para vent, pobre si es pot dir així, m’ha salvat d’una bona. Per avui duia un impermeable de 1000pts que feia més de 15 anys que el tenia.
Molts descuits van ser la tònica del dia, uns descuit que podria evitar en un futur preparant encara mes estes curses.
Arribant casi a meta la Judit, primera noia a UTBCN, a Andorra les dos edicions entre d’altres coses, m’agafen des de darrera i anem junts un estona.
Ja soc a meta i un altre cop he aconseguit ser Finiher de un UT. Una medalla serà tot el que guardarem al record d’aquesta proba. Una cursa que sense mes pena ni gloria i sense ànim de desmerèixer la feina feta d’alguns, la llevaré de consevol calendari meu i res més afegir.
96km i 14h08m
Amb un mal de peu que no podia més el Xaneta es retirava al kilòmetre 72. Un mal començament de temporada, dos de dos…

UTBCN 2011

Ja fa uns dies que a començat la 1ª Lliga Catalana de curses d’ultra resistència.
En la seva primera edició la Ultra trail Barcelona a estat un escaparat per a conèixer el part natural de la serra del Garraf, paratge desconegut per amí.
En molta il•lusió afrontàvem aquest nou repte de 110km i 4600m+, sols el “primo” i jo.
Un viatge tranquil la nit abans i a dormir al cotxe company inseparable d’aquetes estades. Despertador, esmorcar i cap a la sortida a recollir el dorsal. Puntualment es dona la sortida a les 7h del matí, moltes cares conegudes i cames que donaran guerra tot el dia.
La resplendor del sol ja ens ofèn tan von punt comença alçar vol l’astre rei, a de ser un dia molt calorós, confiem que l’organització tingué previst un bons avituallaments.
Comencem a pujar després del tram neutralitzat un grup de 5 o 6 persones, anem a bon ritme i de sobte una rama, ¡¡¡zas!!! Un considerable tall al cap, rellenteixo la marxa ja que em molesta un poc. Primers compassos de la cursa i tots estem xerrant. Portem al Jaume entre nosaltres que es de l’organització i es sap el camí molt be, com no si la dissenyat ell.
En un moment de descuit primera errada del dia, km 15 entre terra de ningú jo i un altre noi no sabem per on tirar, ens han tret alguna cinta del marcatge. Ens agrupem uns quants corredors fins que arriba un amb GPS, gir a la dreta i ja tornem a ser remuntant posicions. Passem junt a un observatori astronòmic en el punt més alt, la vista es esplèndida. Durant el descens em dono compte que no duc ben cordades les sabatilles i tinc que parar un moment, que els rivals aprofiten per posar terra pel mig.
Continuo sol i pon-te m’entono que he perdut el fil de la cursa, no tinc temps per corregir. Menys mal ja que lo que vindria desprès seria pitjor.
Unes quantes hores sol donen que pensar i se que no he vingut fins aquí per a passejar. Cada cop els desplaçaments, les inscripcions, el entreno per el Montsià, son motiu de reflexió i no deixaré perdre l’oportunitat d’acabar aquesta cursa.
La calor es molt forta, sembla que ja no recordava que era això de suar tan fort. En arribar a un control al fons d’una vall, entre boscos de pins veig als de l’organització, però la meva vista es fixa en el riu d’aigua cristal•lina que corre sense alteració per les roques. Quin plaer refrescar el cap i les cames.
Tan bon punt estic continuo amb un noi a ritme viu, els “calambres” degut a l’escalfor de l’ambient cada cop son més constant. En un encreuament del recorregut a hagut un sabotatge per part d’un propietari que a tret molt de terreny marcat. Comencem a reunir-nos gent sense saber per on seguir. Al final la decisió a estat Salomònica seguir per la carretera fins el proper control km58, allí ens assabentem que em retallat 8 kilòmetres i el pas per un control, els primers encara no han passat.
Estic cansat i sento malestar, decideixo deixar passar una estona abans de continuar.
Un tram de pista remunta’n una pujada cap un altre cim de la proba, penso que passat ja
L’equador de la jornada i amb més de la meitat del recorregut al sac les coses es beuen d’un altre manera. En la sortida d’un altre control començo a trobar-me millor el sol afluixa i paradoxalment el cel sesta ennegrint, amenaçant ploure. Tan sols l’idea de que pogué refrescar m’anima a començar la remuntada de posicions.
Tornant a passar pel control de Begues, en dono per satisfet en el temps previst d’arribada i surto desprès de haver vist varis abandonament am més força que mai.
Quasi tot el dia sol, calor sufocant, ara es posa a ploure. Tenia l’idea clara des de feia estona no em posaré el para vent encara que caguen “xuscos” de punta.
El tram final a falta de pocs kilòmetres per a Sitges el vaig fer acompanyat d’un maquina de l’asfalt, un dels pocs que va completar el circuit sense saltar cap control.
L’arribada com es pot veure en la foto molt pobra de públic degut a la pluja.
La classificació final pendent de revisió per el comitè de la Lliga i de moment res de punt per a ningú. Ni tan sols puc dir la posició final i el temps exacte.
La llàstima va ser el Xaneta que degut a una mala preparació del material va tenir que abandonar en el km70 al caure-li la nit a sobre.

Trail de Citadelles

L’Àguila torna a la carga, el passat cap de setmana i aprofita’n el pont de setmana santa el nostre amic i company Aguiló es dirigí al sud de França per a disputar i gaudir d’un poc de tranquil•litat en un dels Trail mítics del Pirineus.
El dia acompanya als corredors ja que tal que a les nostres terres el temps a estat idoni per a córrer. Ni fred ni calor, un cel nuvolat i amenaçador.
Els resultat, en la línea de sempre i millorant. Dels 10 primers en un temps de 7h49m.
També compartí jornada amb gent de la UEC de Tortosa (una família incansable) en comptes de descansar, no sen perden ni una.

Web;
http://www.trail-citadelles.com/2008/
Resultads;
http://chrono.geofp.com/citadelles2011/score_for_checkpoint.php?poi_id=562&poi_name=Arrivée

UTST'2011

Ultra Trail Serra Tramuntana
Poques coses avui en dia son tan agradables de descriure.
Una fita senyalada al calendari des de fa molt temps. Una idea clara i senzilla.
Una organització que millora com el vi, cada any es fa amb més qualitat.
Gent amable, normes per a ser respectades i les ganes de passar-ho be, la idea principal que hem ronda pel cap.
Per segona vegada visitem la casa de l’Angels, el David i la Nayara. Una famila formidable que ens acullen de bon grat, quan volem a Mallorca per participar en la cursa. Gracies.
El dia de la cursa una sensació estranya t’envaeix, dubtés, nervis, com anirà la cosa?
S’apropa el moment i ja esta. Cares conegudes, comencen a ser amistats en comptes de rivals, això de bonic te aquest esport, no ens hi juguem res.
Les càmeres i els flaixos indiquen exactament on son els favorits i jo m’hi situo, vull sortir a les fotos (perquè no?)
Ens donem les mans i sense donar-nos compte, a corre tota la nit pel davant.
Ultra com aquesta es difícil de trobar, ens dona la possibilitat de viure el recorregut des de dues maneres diferents. El tram nocturn de l’any anterior serà el diürn d’aquest, paisatges nous per a distreure’s entre les llargues hores de soletad i foscor.
La cosa va fina, les cames s’acoplen al ritme que jo mateix marco, tot una facilitat.
A mesura que van passant els kilòmetres amb dono compte que duc un ritme molt superior a la passada edició. El tram final des de Esporles -Andratx el vaig fer en un temps de 3h47m. Aquest any Andratx -Esporles 1h50m. Les cames tampoc eren les mateixes. Els companys que havia fet fins aquí s’han anat despenjant per diferents motius, el Jaume que venia quelcom tocat decideix afluixar, el Javi el mal de panxa no li deixa menjar res i quines coses amí tot em va finet.
Passen les hores i em trobo sol, pas per un control i segueixo per la foscor. L’organització a tingut que modificar un tram de la cursa, molt de propietaris no han deixat passar la cursa per dins les seves finques i un tram d’asfalt de quasi 11km ens espera ( cap abaixat i a mirar a la foscor).
Emprenc la següent pujada forta de la cursa, Valldemosa. Se que es llarga i baixada no ajudarà a la recuperació però l’hi tinc ganes, he patit anteriorment per esta senda.
Arribo al control del km 51 i enganxo el cap de la cursa. El Miquel i el Rafa han tingut problemes amb un frontal tenint que afluixar bastant la marxa. Ara toca patir, se que el ritme que duré serà superior al que jo duria sol. Intentaré seguir la roda.
Es fa de dia en el km 62 Sóller, el tram més complicat de la cursa ja esta aquí. El camí de pedra en sec no tindrà compassió per a les cames un poc castigades, pugem caminant però a molt bon ritme i el Rafa es comença a despenjar-se, llàstima es un molt bon company i m’agües agradat molt arribar en ell a meta.
Continuant a bon ritme el Miquel no em dona descans, tan prop no i el pla del Basses en farà recuperar els quàdriceps. Una altra pujada i quasi tot serà cara avall. Llàstima que la que queda es ni mes ni menys la ascensió fins al coll de la Massanella.
Últim avituallament Lluc i no aconseguim tenir una referència sobre els immediats perseguidors. Tenim que apretar les dents i tirar fort de lo que queda encara que sigues poc. Molta gent en el camí, bicicletes tot terreny, caminadors ens aplaudeixen i ens donen ànims. A mesura que els kilòmetres finals s’aproximen les meves forces decauen,
En varies ocasions li dic al Miquel que marxes, ell pot fer millor temps. Però amb to firma en respon que no!!! Ho te clar vol arribar en mi, moltes coses en passen per el cap. La mes fàcil i còmoda agües segut parar... Lògicament el de menys era la posició ja que el pòdium el tenia clar, encara que no oblido que sense ell no àuria fet aquest temps.
Confio haver respost positivament al seu esforç.
Res no em feia pensar 12h09m abans quan es dona la sortida des de Andratx am el pitral 3 al abdomen que poguera millorar tant els resultats de l’any anterior.
Que dir de l’arribada, sento no tenir força per a somriure de felicitat, la feina feta a estat l’adequada.
Els components de a.e.alcanar han millorat molt els resultats obtinguts en l’edició 2010,
El Juan Antonio Alfara 16ª posició en un temps de 14h46m i el Juan Andres Simó 17h 47m. Enhorabona i a continua.
Moltes felicitats Dani per la feina feta i a continua, gracis.
http://www.ropits.com/utst/index.php?lang=es

II Marató de la Fageda

La segona Marató de la Fageda s’ha caracteritzat per la alta participació i nivell assolit per tots, tan organitzatiu com participatiu. Tan sols cal mirar el temps dels tres primers classificats que baixaren de les 4h.
Molt bon ambient en la línea de sortida i com sempre això passa a segon pla quan es dona el tret de sortida a la cursa.
Situats estratègicament els avituallament son llocs de la marató especials per al rencontre entre els corredors de diferents nivells.
Una cursa marcada des de el començament per el fort ritme en el tram d’asfalt i la remuntada fins a Pallerols, el calor pot ser va ser un factor principal per acabar obrint tant d’espai entre els corredors.
Molta participació dels a.e.alcanar en una cursa especial degut a l’agermanament entre els “Canareus i els Seniencs”. Amb sort desigual per a tots ells. Destacar el millors classificats; Aguiló, Albert, Juanjo, Juan, Ramon, Sisco...
Desitgem que l’organització contínua igual, treballant per millorar si cap quelcom de cosa.
Fins l’any vinent.
http://www.maratolafageda.cat/

VIII Marxa Selva del Camp Muntanyes de Prades

Encara que en una mica de retard, em parlat en alguns membres de a.e.alcanar que van assistir a la VIII marxa La Selva del Camp Muntanyes de Prades. La cosa va estar al estil de sempre una festa de l’esport de muntanya. Aquest any amb una diferencia, al separar el calendari de Marxes, aquesta passava a ser la primera del calendari de resistència, en un cert desnivell. Un dia molt calurós es el que es trobaren Xaneta, Adolf, la Eva, Juan Ramon i algun més que de ben segur em deixo. Seguint el progrés dels últims resultats els germans Queralt segueixen pujant en la llista de favorits… L’Aguilo recupera el ritme de cursa i per fi el “Paquito” s’ha tret l’espineta de acabar en ganes una proba. Enhorabona a tots.

UT les Fonts

No cal ni parlar que de cara a la organitzacio tot tenen que ser lloances per la feina feta aquestos tres dies i la resta dels prepara-me’n. Han estat uns dies fantàstic envoltats d’amics amb moltes coses en comú. Una feina feta de manera fabulosa de cara a tenir tot a punt. Gracies per fer-nos deixat sentir especials. Ole, ole, ole!!!!!!!!!!!!
Ja tenim un altra Ultra al sac.
Classificacions

Esta es tracta d’una molt especial.
Es la primera vegada que en feia una per etapes. Es una cosa especial, intentar saber com respondrà el cos en tres jornades seguides.
La estratègia seguir estava clara, conserva, resoldre i sobreviure.
Res mes a lluny de la realitat, tot estava en l’aire quan el divendres a les buit estàvem sopant el Juan Antonio i Jo comentàvem la jugada per a veure com acabaria tot.
En la línea de sortida 150 valents, més tots aquells que volien recórrer amb nosaltres el 23 kilòmetres de la nocturneta. Una cursa que ens marcaria el començament de l’ultra trail. Llàstima que al ser tant rapida pràcticament no teníem temps de cabila una estratègia.
Al final una sortida d’infart i un recorregut explosiu amb el pas per un canal amb la remullada pertinent. Molt bones sensacions per tirar milles a les cames.
Sense temps per a descansar ja estàvem un altre cop a la línea de sortida i mai millor dit.
La diferencia en el resultats finals es marcarien en el Trail de 54km. Aquells que van tenir sang freda i conservaren forces obtindrien millors resultats. No va ser el meu cas.
Des de von començament em donaria compte de que les coses no anirien be la resta del dia, tocava patir. Fins que al kilòmetre 22 més o menys em pessigà per darrera l’amic Alfara i fem societat per a poder acabar la proba.
En els avituallament eren especials perquè gent coneguda ens esperava per animar-nos i a més en la línea de meta tenia la dona i el fill, més el meu pare amb les meves germanes. Per una vegada que venen a veurem no anava plegar.
El esforç ens dona molt que pensar i la primera decisió que prenem serà molt important per a la següent etapa. Ens anirem a casa a descansar més tranquils i desconnectats de tot l’enrenou. Sabia pensada això faria que la del diumenge seria una proba per a desfruitar a lo gran.
Desprès de la nit passada amb els mimos de la dona, un bon plat d’arrós per a sopar i unes fregues a les cames cansades, la cosa es divisava d’un altra manera.
Cap a Xerta.
En la sortida moltes cares de son i cansament, gent nova que venia nomes a fer la cursa. Sobre tot el que es podia intuir es que la gent tenia ganes d’acabar, per a poder ser o no ser finisher.
Surto tranquil, amb col•loco de meitat cap enrere les cames no estan molt fines, aniré tirant a beure que passa. Cap a la segona pujada sento que em trobat el ritme que buscàvem, el equilibri entre les cames i el cervell esta fet. La cosa pinta be quant al començament de la baixada agafo gent del a.e.alcanar, el Juan, Sisco, xerrem un moment, però pronte els deixo enrere. Em veig recuperat del l’esforç dels dies pasats i amb ganes de recoperar posicions. La entrada en meta es espectacular, acompanyat d’amics Canareus, Seniencs, una festa.
Els resultats, en la línea de sempre.
5 UT les Fonts en la llista de Finisher locals.
Una proba dura on les així.
Nomes en quedo en una frase que em va dir el company Alfa.
“ A les curses importants no podem anar a barallar-nos pel pòdium”
Aquesta era una d’elles…
Recull d'algunes fotografies:

Transgrancanarias 2011.

El passat dia 3 de març 4 corredors/es de a.e.alcanar, Juanjo Queralt Roca, Josep Garcia Bort, Núria Alcàntara Segura i jo mateixa, Eva Mª Queralt Roca vam agafar un vol direcció Gran Canaria per participar a les curses que es realitzaven el mateix cap de setmana, la Transgrancanaria.
Dic curses perquè cada un de nosaltres en vam realitzar una, participant així en les 4 que oferta-des.
Juanjo va fer la de 96km, Josep la de 126km, Núria la de 24km i jo la de 42km.
Ells dos van començar divendres a les 12 de la nit, els bamp anar a acomiadar al lloc on agafaven l’autobús i es respiraven nervis per part de tots quatre.
Nosaltres sortíem dissabte al matí.
A les 6 del matí em sonava el despertador, em vaig aixecar i com sempre a fer-me el tape de reglament. Vaig esmorzar bé per poder aguantar els quilòmetres que m’esperaven i vaig sortir de casa direcció l’auditori Alfredo Krauss per agafar el bus.
Allí em vaig asseure en un noi que era canari i els dos anys anteriors havia fet la de 96km, així que em va donar 4 consells que em va dir que m’anirien bé degut a la seva experiència.
Un cop al lloc de la sortida els nervis anaven augmentant, i a mi mateixa em repetia que havia de gaudir de la cursa i que acabar ja seria un triomf. Vaig posar-me per davant com em van aconsellar i al moment de l’espetec de la sortida, a córrer!!
Des del primer moment em vaig trobar molt bé i passet a passet anava adelantant a la gent.
Quan passaves pel poble tot el món t’animava i això encara et donava més forces per continuar endavant. A mesura que augmentaven els quilòmetres, la gent espectadora quan em veien m’aplaudien i deien que era la primera fèmina, jo personalment ho dubtava bastant i pensava que no havien vist les dones que havien passat. No en feia molt de cas.
Fins que anant per un barranc entravessat, degut a que havies d’anar molt en compte perquè un mal pas et podia fer entortellar i acomiadar-te de la carrera, vaig sentir una veu coneguda que em cridava. Era la Núria que en aquest barranc havia caigut i s’havia fet un esquinç. Em va dir que anava primera i llavors ja vaig pensar que pot ser si que seria veritat.
Vaig anar fent i avançant a corredors, em trobava bé, alguna molèstia a la cama però anava i venia, res important. Fins que vaig veure l’auditori que era el lloc de meta, allí se’m van treure tots els mals, vaig començar a apretar i a l’entrada del passeig, a uns 500 metres de meta tothom va començar a aplaudir i per l’altaveu vaig sentir el meu nom i que era la primera fèmina de la Marató de la Transgrancanaria. No meu podia creure, corria amb els pèls de punta! Al mateix moment vaig sentir que em cridaven, eren la Núria i el meu germà que m’estaven esperant a l’arribada, allí vaig començar a esprintar i al arribar a l’arco... primera fèmina! Increïble. No sabia si riure, plorar, cridar... eren un cúmul de sensacions però sobretot de satisfacció per veure que tots els entrenaments havien donat el seu fruit.

COSES DE L´HIVERN

Vicent Chimeno a Benasque.

L´atre dia lo quefe me va dir que em quedaven uns dies de vacances de l´any passat i al cap de tres dies ja estava al Pirineu a casa de l´amic.

Lo dimarts al plega de la faena, agafo lo cherokiet i cap amunt, 3,5 h, param-me la benemèrita i ficant gassoil. Saludo a la gent i a dormi, que m´aspraven tres dies bons.


Lo dimecres 2 de febrer, mos vam aixecar a les 07:00, quin dia, feia molt de vent i vent a la muntanya ja se sap, vent es sinònim de fret i anant ascalar gel lo mes ruin es passar fret.A les 08:00 ja estàvem a L´Ampriu, unes cascades que es formen prop de les pistes de Cerler pujant al pàrquing d´Ampriu, un bon puesto per a començar a l´acció. Allí vam fer 5 vies d´uns 25 ó 30 m de 3+. A les 14:00 mon vam anar, que l´amic es entrenador d´asqui de fons i a les 15:00 comensa-va los antrenos a Llanos del Hospital. Lo bo va ser quan casi arribàvem al cotxe mon vam recordar del vent que feia, perquè on estàvem no feia gens de vent, un bon raser això del circ superior d´Ardones. A les 19:00 estàvem sopant un bon plat de pasta i preparant una de nocturna. La Ruda, una cascada que suposo que si eu anat a Cerler igual la eu vist, perquè esta deban de la sortida de la carretera de Cerler. Es una cascada d´uns 45m i 3+. Vam estar de les 21:00 fins les 00:30.


Lo dijous 3 de febrer,tornem a matinar,m´acabo la pasta que va sobrar i mon vam anar prop del Hospital al Vado, com a formació esta cascada es molt bonica, jo trovo que es una moca mes de 3+, però los que en saben mes que jo diuen que es 3+,una d´uns 30m i l´atra de 20m, ara ja estava trinxat. Lo bo del cas es que jo feia les vies que em tocaven i lo meu company feia repeticions, però quant acababem sen anava antrenar al xiquets. Despues de l´antreno dels xiquets mon vam anar a fer una classe de microjimnasia, això es una cosa que tots tindríem que tindre unes nocions bàsiques, masquesigue i flipa los calambres que mos agafàvem.


Lo divendres 4 de febrer, tenia que donar classes pel mati, menos mal, perquè ja estava tovet, vaig estar ajudant al meu amic en lo tema de les ceres, que també te lo seu misteri això de l´asqui de fons.


Lo meu amic es Guillem Sancho Torne i aprofito per a saludar-lo, a n´ell, a Evaristo, ques un bon home, a Berta ques un gran asquiadora i a Martin que va per bon camí.


Pos l´atre dia li vaig tornar a demanar festa, i men vaig anar per amunt, en un atre bon amic, Toni Reverter Bel, lo 5 de març a les 02:00, lo vaig passar a buscar i cap amunt, a les 07:00 ja estàvem caminant per les pistes de Llanos del Hospital en direccio al refuji de la Renclusa, allí ja m'estava esperant, seguim per amunt, direcció al Portillon, casi 3000m, allí ja estava rebentat, no se si per les raquetes, si perquè portava la taula de snow a la motxilla, perquè domes avia dormit dos hores i conduit tota la nit o perquè anava detras de Tonet. Allí jo vaig menjar-me mig entrepà i cap avall, si vaig xalar, això si que m´agrada, baixar com un dessal-mat, la neu pel genoll, però lo bo s´acaba pronte, en lo que costa de pujar!! Despues mos vam trobar en Guillem, l´Amparo i l´Adrià, que aviem quedat allí.


Lo 6 març, mos aixequem i cada un sen va pel seu camí, uns aquiar, altres ascalar i lo mestre a donar classes. Tonet i jo vam triar l´ascalada, ja quel gel li quedava poc. Tornem a l´Hospital, d´allí seguim la pista i a 2 ó 3 km està la zona de les cascades del pinar de Paderna, on lloc on i aven unes cascadetes molt graciosetes, de 15 a 25 m i 3+. Aquí lo meu bon amic Tonet, va provar en serio, lo tema del gel i li va agradar.


Lo 7 de març, torna a sonar lo despertador dematinet, asmorsem i cap amunt, a l´Hospital atra volta, d´allí atra volta per la pista de l´asqui de fons cap a dins, però avui en dos condicionants mes, jo em vaig deixar les raquetes i Guillem se li vam extraviar les pells de foca. Lo bo es quant vam arribar al xiringuito que hi ha ans d´Aigualluts, per que les traces eren d´asquis de travessa o de raquetes i natros no portàvem ni una cosa ni latra, passem Aigualluts i ja comencem a bore lo nostres destí, l´imponent cascada de Mamporros, una cascada de 100 m i 4+, prou exigent, suposo que per la seua llargada i per l´aproximació, que lo final va ser una mica duret, sobretot arribar a peu de via, un trcet que vaig fer dos vegades, per que al acabar d´ascalar em vaig deixar la cantimplora i sempre ten dones conte cuant estas llun. D'esta cascada cal destacar lo primer llerc que es de 50 m i mes exigent que lo segon que no te tants de grus.


Lo 12 i 13 de març vaig tornar asquiar en uns raiders d´escepció, Miguelet i Davitet, dos amigaxos i a mitan matí del dissabte, entre mig de la forta nevada que caia me va aparèixer Xaneta, lo bo de Xaneta en dos colegues del curro.

Cronica; Vicen Chimeno...
Properament les fotos...