UTST

Desprès de la fallida del Ultra trail Serra Tramuntana no en van quedar gens de ganes d'escriure la crònica i tampoc havia tingut molt de temps fins ara. Per això tenia el blog un poc abandonat.
Ara que tinc la lliçó apresa e decidit contar un poc la desfeta.
Estava molt preparat i molt motivat, tot allò que se sol dir en dies anteriors a la cursa. Però també diu la dita "fes plants i tirans al riu".
De sortida un gran ambient i tots donant-he ànims, paréix que ja esta fet i queda tota la cursa pel davant...

Es dona la sortida i tot-hom a córrer, la nit es clara i despejada, un poc de fresca a la part  mes alta  (pla de Sesclop) i descens fins a Estallenc. Allí un abituallament molt rapit es l'avís de que la cosa va en serio i tots estem fent el que no deuríem, una cursa molt dura en els primers kilòmetres farà que tinguem que acabar antes d'hora. Fi de l'aventura...

M'ha agradat tant l'historia del meu bon amic Emilio Valls que e decidit publicar-la...


Historia de una pájara...




Avui ha estat un d'aquells dies que recordes lo dur que pot arribar a ser l'esport.



He sortit a entrenar de matí amb l'idea clara de fer la pujada al Montsià però al revés, és a dir: mirador, boralum, gas, Castel...lans, Cogula, Mas de Mulet, Antenes, Torreta, barranc ( baixar per on pugem), 12 apòstols, bassa, Dragón, Rajolar, Revertera, Remei ,Cor de Jesús i Alcanar.



He sortit amb una bona motxilla amb 4kg entre aigua, barretes, almohadilles de silicona per la planta del peu ( metatarsalgia), ganivet per si trobo algun gos assassí, bueno lo normal...



He anat a bon ritme, aquell ritmet que dius: avui si hi hagués cursa faria un bon lloc, és a dir, inspirat. Feia molta calor, molta. La cosa és que arribant a la Torreta m'ha peregut veure algú que s'amagava entre els matolls d'herba, no he fet cas.



He arribat a la Torreta i només començar el descens m'he torçat el turmell però de bona manera. La baixada del barranc tot i el turmell l'he disfrutat ja que l'aixeragall que sempre evitem quan pugem al baixar el que fas és anar de cap per baixar-lo, una passada!!



Bé, abans d'arribar baix el turmell parlava fins i tot amb anglès demanan clemència i a partir d'aquí he anat qüasi tota l'estona CACO ( caminar córrer ) i més CA que CO ja que em feia molt mal.



La pujada als 12 apòstols ( per on baixem per anar a buscar el barranc normalment ) l'he fet amb molt de dolor i per sorpresa meva m'he adonat que havia fet curt d'aigua, i de sopte he tornat a veure algú que s'amagava entre els matolls, aquesta vegada m'ha espantat una mica i ja estava a punt de treure el ganivet de " macarra "... Finalment he coronat i als 12 apòstols m'he pres un gel, COUP DE FOUET líquid 35 g.( per cert crec que dels millors que he provat fins ara ). Després de cordar de nou les sabatilles he començat a CACO de nou ja que no podia quasi ni recolzar el peu i la calor allà d'alt, tot i l'alçada, es feia notar. Abans d'arribar a la Roca Roja he vist qui m'estava perseguint tota l'estona; EL TIO DEL MAZO.



Aquest any ha estat el primer cop que el trobo, però m'ha dit que em trobava al faltar i m'ha acompanyat fins la cadira de la cuina, gairebé s'ha quedat amb mi a fer el cafè.



*Tio del mazo: más comúnmente conocido como pájara, estado en que un deportista se queda completamente vacío, reservas de glucógeno a cero.



A partir d'aquí fins a casa a estat un suplici, sense aigua, sense poder córrer per culpa del turmell, i la ment jugant-me males passades i passant-me imatges de Coca Coles fresquestes...



Després de 4 h 30 min he arribat el remei pensant en ofergar-me baix l'aixeta de la font, i SURPRISE, no hi sortia més que un fil d'aigua. No us dic que el que pensat perquè crec que ja ho podeu imagina.



Finalment he arribat a casa, destrossat, i he pensat: per a què c...ny deu valer un entrenament així? 1 horeta més tard he trobat al meu amic Romera, i m'ha contestat a la pregunta:



Un entrenament així et val per fer-te fort de ment.



Us deixo aquí l'enllaç del entreno, i dir-vos que la volta al revés és més dura, crec... Al pujar dalt la bàscula he donat 4,5kg menys que al matí, aquí he vist lo dur que ha estat el dia.



http://connect.garmin.com/activity/170189361

En un dels viatges, Irlanda, Anglaterra, França i Alcanar.
(Big Ben al darrera.)
No vaig a enganyar a ningú,en 37anys que compliré enguany no tinc cap intenció de convertir-me en un esportista de élite. Però el que si que tinc clar es, això de la resistència sem dona be.
Ja vaig tenir un bon mestre quant en 15 anyets ja feia les meues primeres sortides en bicicleta, 2370km en 12dies o també 3290km en 17 jornades i tot això unit al fet de ser en autosuficiència total, sense ajuda externa.
Antoni Reverber mes conegut al poble per (miralleixes). Moltes son les anècdotes que podria explica, però de ben segur ell en te mes ja que continua cada any marxa’n cap algun lloc...
Sempre s'ha dit que de vegades mes val caure en gracia que se graciós, pocs saben el que ell fa cada temporada.
La família, el fotògraf que li treu les fotos de la càmera, per que ni tan sols te ordenadors. Però això si, ell tot ho te documentat en bolígraf i paper.
Ni jo mateix se molt be el que a fet, en un dels últims viatges va venir de Moscú.
Sempre m'ha ensenyat la manera primordial d'alimentar el cos i la ment, per a tenir totes les necessitats cobertes.
Es una persona calculadora i no deixa cap detall passar per alt, li agrada tenir-ho tot medi en temps i distancia. Segur que si li voleu preguntar alguna cosa no tindrà cap problema en orientar-vos de la millor manera. Això si no te mòbil i si voleu trobar-lo tindreu que buscar fora d’hores normals o be si sabeu on viu.....es un tio comp

Il·lusió i ganes son paraules moltes vegades repetides dins la ment, son la gasolina que fa despertar l’estímul per a seguir en força quant el desànim ens envaeix.
II UT Les Fonts, un ultra trail especial, prop de casa, amb molta gent coneguda i en tres dies per davant que gracies a la fabulosa organitzacio es fan inoblidables.
Aquest any moltes curses les afrontaré en solitari, ja que el objectius difereixen entre uns i altres...serà qüestió de superar la temor a conduir sol. D'aquesta manera el divendres ja estava a la sortida fent escalfament i estirant un poc. A les 21h es dona la sortida i comença una vegada mes les incògnites de com anirà tot, dies d'entrenament serveixen per alleugeri un cop mes els mals pensaments. Segueixo en calma el camí marcat per l’organització, cadascú va al seu ritme, es nota que hi ha ganes i la gent tira fort del carro. Entro en l’avituallament d'Aldover, es tot un espectacle, la gent a sortit al carrer, es una gran festa.
Segueixo i ja ho soc a meta, sense mes pena ni gloria. A sopar i sense dutxa a dormir.
Sona el despertador a les cinc del matí, encara estava buscant la postura per a poder dormir i ja em tinc que llevar. La tropa es prepara i comença a sentir la megafonia, tots a la línea de batalla. Tornem a col·locar les malles que ens senten tan be i tornaria que no a estat res. La nit es fosca però en menys d'un hora podrem beure clar on trepitgem, primer punt de control Paüls i com diu la dita "antes obrin la boca que els ulls". Seguim per la GR 7 una ruta molt transitada per caminadors i s'enfila cap als 1000m, es una d'aquestes pujades que per molt que mires no li beus mai el final. La ment em demana calma, se que el dia es molt llarg i no paro de repetir-me que es una incògnita com anirà el dia, tinc ganes però el cos em diu que no.
Passa el Marc, company de altres curses i el segueixo una estona encara que de manera discreta, la guerra no la tinc en ell. Continuo en solitari i uns altres m’avancen, el terreny pica cap a vall fins pràcticament Prat de Compte. Estona que aprofito per menjar be i beure bona cosa... en la represa contacto am l'Eugeni, dècim en la passada edició del "Tor", poca broma i anirem molta estona junts, fins que ell es desfarà de mi en la baixada de Alfara de Carles.
Desfet a estones i ben acompanyat en altres (el Juanfran) les hores van passant i per sort els kilòmetres també. Ultima rampa a salva i fa una estona que ha passat la primera dona, ens em trobat en l’avituallament, la Sonia no a tingut pietat de mi, sense possibilitat de seguir-la m'ha deixat clavat al terra. Jo sabia que en la ultima patiria calor ja que tota es de cara al solet, però be tenia que discorri el mal trago.
Desprès de fixar en el pas per el coll em creuo en el Ramon autor del blog; http://monrasin.blogspot.com/ i començo el tram final. A poc km de meta trobo un company de Madrid que pareix a simple vista anar molt pitjor que jo i l'espero per entrar en meta junts, el mal pas esta superat i ara si a recuperar per demà.
En l’experiència de l'any anterior se que com a casa no es descansa en cap lloc i e dormit ames en companyia de la familieta.
Tinc feina de fer, se que en l'ultima etapa nomes puc treure coses de profit. Ens canviem i la gent fa cara de cansada, normal.
L'ultima sortida d'un llarg cap de setmana que començava el divendres a les 21h. Em col·loco davant i molt aviat les cames agafen ritme, tinc gent coneguda al voltant, em sento arropat, comencen les zones tècniques i s'obre un gran forat al darrera.
Una cursa que e corregut en esta ja tres ocasions i em conec el recorregut prou be, conservo forces per arribar a la "Coscollosa" punt mes alt de la cursa i desprès serà mes corrible tot. Un control, veg i continuo tirant a priori han passat davant dos del favorits a la victòria final. Estic amb el Juan Antonio, company d'entrenament esta tirant fort i jo no se si l’aguantaré molta estona, però un altre cop estic còmode en el seu ritme.
Tinc la impressió de que no fa tanta estona em sortit a córrer, serà que el cos s’està acostumant als kilòmetres. Tram final i a sortit una bona cursa, segurament e esbancat algun que d'altre lloc.
Destacat a estat la participació del meu cosí, un home que sense entrenar es capaç de córrer un trail de 70km en 4200+ en menys de 12h es mereix tot el respecte. I també la 20ª posició de la cursa de Alfarinyo que seguit el ritme entreno poc a poc es troba millor.

Sense cap dupte la temporada escomença i la propera es mereig una posta a punt.

Tramunta vaix cap allá.

Maratón Espadán 2012

Normalment desprès d’una cursa sempre tinc moltes coses que contar i ara que per fi he aconseguit acabar la primera de l’any encara mes.
La Maraton de Espadan, una proba clàssica entre el calendari. Casi 750 persones a la línea de sortida i un dia esplèndid per a córrer (massa esplèndid) al final el calor passaria factura a molta gent.
Amb unes expectatives posades sobre mi mateix, no es tractava de superar els kilòmetres, ni tan sols els rellotge m’angoixava. Era la desposta del meu cos a la parada per culpa de la lesió. Tot una incògnita…
Surto a un ritme molt sua però pon-te em dono compte que puc aguantar un poc mes, no zas mai si veritablement aquest es el teu lloc o no. Primer avituallament i bec un got d’aigua, no porto el bidó, confio en una organitzacio experta en preparar aquesta cursa.
Segueixo l’estela d’un noi que porta un ritme molt paregut al meu, però en una avisada el deixo en rere. Creuem un poble i l’ambient es espectacular, molta gent animant i cridant, avituallament i ja veig un poc per on aniran els trets fa molta calor i es sua la camiseta…prompte trobarem a faltar algun punt d’aigua, tot i que les sequioles i les fonts son molt temptadores. Si en comptes d’una Marató espigues corrent un ultra de ben segur i posaria el cap dins.
Un barranc i comenta la pujada forta cap al pic d’Espadán, al creuar un camí torna hi haure molta gent, tanta que ni tan sols se per on passar.
La sendera pica cap a dalt i es força discreta. En un flanc del bosc un musics amenitzen la pujada amb musica, un aplaudiment per a ells.
Tot el rato estic fent memòria del recorregut i se que un cop així coronat el punt mes alt de la cursa tot serà riu a vall, que fàcil sembla però son 18 kilòmetres de seguir tenint les pulsacions a mes de170 i pareix que no vulguem de cap manera disminuir.
El camí comença aplanar-se i trobo un altre avituallament. Ja feia estona que l’esperava”quina set” tinc la sensació que no vaig fi, les cames recomencen a sentir-se molt pesades.
D’ara en davant tinc que treure el resto que no es molt per a aconseguir arribar a meta.
El resultat avui es el de menys, no paro de repetir-me a mi mateix, el que m’interessa es retrobar les ganes perdudes am el pas de l’hivern i les hores de fred.
Aconsegueixo aguantar el tip com puc els últim metres cruels fins a creuar meta.
El company Juan Antonio segueix a bon ritme el seu entrenament per a preparar la temporada i aquest cop a millorat notablement la marca del passat 2009.
I en cara que el Juan Andres portava un refredat de cavall aconseguit arribar desprès de varies arades per abraçar-se a un pi a treure tot el que duia dins el cos, com ell mateix ens explicava tan bon punt les forces li deixaren després de creuar la meta.

Per cert quin detall;
A les fotografies del diploma surt el meu bon amic Adolf Aguilo...

Correr o descansar.

Fa un mes que prengué par en la ultima ultra, una cursa que per a mi obria el calendari. Sense poder acabar-la, queda pendent per un altre any. No es a causa de les forces, no es a causa del material, serà a causa del cap?
Tres setmanes sense fer res m’han donat temps per a pensar, retrobar-me en mi mateix i arribar a la següent conclusió:
Temin un cos que facilita l’expressió, uns músculs que cordi’m segons la nostra activitat, l’alimentem, l’hidratem…millor i pitjor (sense entra en mes polèmiques).
Com ens o torna ell, en forma de possibilitats.
Equacions que augmenten positivament segon el grau d’entrega i esforç. Donem-li un respir, s’ho mereix.
Tinc ganes de tornar a ser jo mateix i no la caricatura que veig al mirall.
Tenir la ment posada en la família, la feina i allò que sento per dintre meu “les ganes”.
Raonant am mi mateix em concedeixo el benefici del dubte quant penso si estic fent les coses be.
Les preses i les angunies no han segut mai bones conselleres.
Deixem passar el fred i amb la calor del bon temps les coses es veuran d’un altra manera.
Primera setmana d’entrenament.
Ritme sua.
53km 5h43m 1789m+ 142rpm mixta. 185max

V pujada al Montsià

En la passada edició de la pujada al Montsià vaig participar en un projecte escolar del Institut I.E.S Sol de Riu d’Alcanar. Aprofitant que jo i participava em van demanar si podia i facilitar les dades recollides per el pulsòmetre i ara m’han fet arribar els resultats:

1. Calcula la velocitat mitjana del corredor local millor classificat a la cursa
( Juan José Oliva Simó). Expressa-la en km/h.


Dades:
x= 31,5km
x0= 0km
t = 3 h 20 min 26 s = ? h
t0 = 0h
v = ?km/h

t = 3h: 20min :26s
3h à 3h
20 min à
26 s à = 0,007 h
t = 3h + 0,333h + 0,007h
t = 3,34 h

V 31'5-0/3'34 V 31'5/3'34: 9'45 km

Aquí en el enllaç podreu trobar mes curiositats;
https://sites.google.com/a/xtec.cat/les-curses-de-muntanya-a-les-classes-de-fisica/les-curses/cursa-1

Nou temps.

Feia dies que ho estava esperant, al final s’ha confirmat la gent de Lafuma. Marca de roba esportiva que últimament s’està obrint mercat entre el mont del Trail-Runing.
M’han oferint desprès dels bons resultats de l’any passat. Signar un conveni de col·laboració i com no podia ser d’un altra forma e acceptat.
Crec que pot ser molt bo per als dos.
Esperem que els resultats acompanyin i les Ultres es succeeixin…

GR10 Xtrem'12

La crònica es podria titular perfectament; Crònica duna mort anunciada…
Dos setmanes abans de la carrera en una mala ratxa d’entrenament, per culpa d’un poc de febre, ja començava a repetir-me haver-me inscrit un altre cop en la cursa.
Les dos primeres vegades havia anat molt be i tenia ganes al tractar-se de la primera de l’any.
Ja tinc clar que haig de fer l’any que be, tranquil·litza els ànims en mes entreno durs i solitaris a mode de penitencia.
La cosa no pintava be, ja des de començament les cames no tenien ganes i el cap estava en un altre lloc. Les primeres posicions eren al abast meu i la tentació grossa.
En poc mes de 2hores es farà de dia i la cosa canviarà de punt de vista. El cap de la cursa ja fa estona que a marxat sol sense gaires problemes, jo segueixo la rodeta del Salva Calvo, home experimentat i segur de si mateix. Un grup de 6 corredors ens em posat d’acord per anar tirant i entre ells cares conegudes. El Lucas, tercer classificat del’any anterior ens va indicant el camí.
Primer control i ens disgreguem un poc per la pista, jo em quedo darrera, ja arriba el final de l’aventura per avui. El meu calvari comença a falta de 8 kilòmetres de Gatova on per desgracia meva se que m’espera el Juan Antonio. Tinc una retirada fàcil “craso herror” ja no li fico voluntat en continuar.
Seguirem al Xaneta que ell es de gasoil i segur que arriba al final sense mes pena ni gloria…
Al final com se sol dir de les derrotes s’aprèn, que de les victòries no.

La primera de l'any.

2012-01-08 comença el entrenament, una altra vegada toca matinar. Sessions de entre setmana en allunes, tirades 1 hora. Cap de setmana de tirades mes llargues, entre 2h i 4h, de moment.
Posem el cap i el cos al seu lloc. Tots aquestos anys corrent i ja en a 4, e intentat introduir alguna cosa nova al entrenament, per allò de cobrir monotonia i rutina.
Material, qualitat d’esforç, abdominals i estiraments. Coses molt important que poc a poc a passat a formar part de la rutina diària. Notem com millorem i cada cop en volem mes i mes. Els temps quant ets principiant son relativament fàcils de millorar, però quant arribes a un punt que pots seguir un ritme molt mes elevat ja costa molt de mantindré. Probes noves formules, canvies els hàbits alimentaris i tot i això notes com millores, física i personalment.
Es fantàstic com cada any ens podem reimventa en un nou esportivament i les coses que l’any anterior en semblaven d’una manera, ara es pot veure d’un altra…Jo sempre e estat del pare que les persones no canvien, sinó que n’aprenen i milloren. De segur podem estar molts anys innovant per a millorar.
Degut a un constipat mal curat que encara arrastro del 2011, no e pogut fer la qualitat d’entrenús que agües volgut i per això es una incertesa com em trobaré en la primera cursa de la temporada, GR10 Xtrem, es la seva tercera edició i cada cop esta millorant mes. De segur serà l’ultima vegada que la corria ja que de cara a la pròxima temporada bull provar coses noves. Per això mateix tinc la necessitat imperiosa de retrobar-me en mi mateix i lluitaré per acabar-la content.